La resposta diguéssim acollidora que va obtenir el discurs de Puigdemont per part de la Moncloa i el PSOE, i en conseqüència el fet que prengui cos la idea d'una amnistia per a tots els encausats per l'1-O (uns mil quatre-cents, cosa que constitueix una òbvia atrocitat), ha tingut un efecte múltiple en la sempre convulsa política espanyola, que fa temps que és addicta a les sensacions i als impactes. La primera d'aquestes conseqüències és la confirmació d'Alberto Núñez Feijóo com a perdedor màxim de la història recent de les cròniques madrilenyes. L'home que havia d'acabar amb la bona sort que, segons els seus detractors, assisteix tothora Pedro Sánchez, i havia de dur un govern per a la gent de bé (de la mà de Vox, però això no era tan greu, perquè en el dialecte polític madrileny Vox no és un partit d'extrema dreta, sinó constitucionalista), ha fracassat fins i tot havent guanyat les eleccions generals. Tal vegada el PP –no només Feijóo– hauria de reflexionar sobre com ha arribat a aquesta situació.

El fet és que fa dies que tothom actua des del sobreentès que Feijóo no serà president del govern. Aquesta és la vertadera humiliació que suporta el PP, tot i que Feijóo afirmi que més humiliant és l'amnistia (que, per altra banda, no s'ha començat ni a negociar). L'amnistia, de fet, ha agafat tant de protagonisme, i és tan llaminera per al gust del patriotisme constitucional que els expresidents espanyols no han pogut resistir-se a dir-hi la seva. Felipe González ha tornat a mostrar-se desencantat perquè el PSOE no és el mateix que quan ell hi manava, sobretot pel fet que ell ja no hi mana. La mateixa vanitat explica que qui va ser el seu vicepresident, Alfonso Guerra, plantegés l'amnistia (repetim-ho: la idea de l'amnistia) en termes de fracàs de la seva generació, com si això fos cert i, sobretot, com si li hagués d'importar a ningú. El PP, amb el fracassat Feijóo al capdavant, presenta l'amnistia com l'equivalent de la dissolució de la nació espanyola, unes paraules que han repetit des del pesadíssim García-Margallo fins a Aznar, que va sortir a proposar una resposta en forma d'aixecament, a l'estil trumpista de l'assalt al Capitoli (que, per cert, ha acabat molt bé per als assaltants; a veure com acaba el "Gran acte" que han convocat els defensors de la pàtria espanyola per aturar l'amnistia). Posats a fer sortir expresidents, Sumar ha intentat fer passar, com qui no vol la cosa, Zapatero com el mediador que reclamava Puigdemont. Se sap que Zapatero té experiència mediadora a Veneçuela, però els independentistes encara el vinculen, i el vincularan per sempre, a aquell apoyaré que va proferir en referència a l'Estatut de Catalunya, i que va tenir el recorregut que tothom recorda.

Rajoy, per la seva banda, i com té per costum, s'estima més callar. S'agraeix, encara que no ho faci per no remoure la memòria sobre els múltiples escàndols de corrupció que va acumular el PP sota el seu mandat. Aznar, igualment corrupte i amb les mans per sempre brutes de la invasió de l'Iraq i de la seva conseqüència, que van ser els atemptats de l'11-M, faria bé de seguir-li l'exemple.