Èxtasis i meravelles
“Sembla que el Senyor t’arrabassi l’ànima i la posi en èxtasi, i així no hi ha manera de tenir pena ni de patir, perquè ve després el gaudir”: aquest extracte, tan ben traduït com he sabut, prové d’un dels fragments més comentats del Libro de la vida, de Santa Teresa de Jesús. És el passatge en què la santa relata l’experiència supraterrenal a la qual accedeix després de transitar els quatre nivells d’oració i d’unió amb Déu, i més concretament el moment en què un àngel, que segons Teresa té un “dard d’or llarg” a les mans, li perfora el cor i les entranyes i la sumeix en un dolor i en un plaer que no és “corporal, sinó espiritual”. Una imatge que va captivar l’escultor italià Bernini fins al punt que la va convertir en una de les peces més destacades del barroc internacional.
Que ningú passi pena, que ni jo ni el meu humil agnosticisme no hem trabucat: senzillament, com ja he fet altres anys, he començat aquest 2025 amb una lectura que sabia que em faria guaitar per un foradí altres perspectives, altres mons. L’any passat va ser Paul B. Preciado, amb el seu assaig Dysphoria Mundi (com curam i com cuidam aquest món que està malalt?), i record haver llegit la preciosa traducció que Gabriel de la S.T. Sampol va fer del Concert de l’harmonia de les revelacions celestes, de la visionària Hildegarda de Bingen, fa dos anys o tres. Tal vegada som dels pocs il·lusos que pensen que el que llegim ens fa i ens condiciona, i més en moments de trànsit com és un canvi d’any. Per això em vaig acostar a Santa Teresa: no tant amb preguntes, com amb ganes d’escoltar.
Fa un temps que pens que vivim en una societat feliçment agnòstica que, per desgràcia, ha abandonat la seva vessant més espiritual. L’assoliment de l’aconfessionalitat a l’Estat va ser una fita innegable, tot i que encara avui és imparcial, però em deman si no devem haver perdut qualque cosa pel camí. Més enllà del fet cultural i de l’imaginari de les religions (hi ha històries més belles i brutals que les que recullen la Bíblia, la Torà, l’Alcorà, el Bhagavad Gita…?), que també està bé conèixer, crec que hi ha una part de nosaltres que fa anys que negligim, i que no té tant a veure amb els dogmes religiosos com amb el neguit espiritual de cadascú, entès d’una manera profunda i genuïna. De cada vegada més, les noves generacions cerquen respostes en àmbits no tan convencionals. Hi ha qui acudeix a l’horòscop, d’altres al tarot, d’altres a moviments d’uniformització de masses com el crossfit, la cultura del benestar i els codis rigidíssims de la neomaternitat. La majoria sembla haver optat per una pràctica desfermada del capitalisme postindustrial. I no sé si una cosa és pitjor o millor que les altres, però sí que intuesc un rerefons comú a tot plegat: molts sentim, dins nostre, un buit mal d’emplenar.
A prop o enfora de les religions, qui sap com es cuida bé una ànima? Entre èxtasis i meravelles, amb lectures d’aquesta sensibilitat, fa de més bon investigar: “Ve després el gaudir”, que diu Santa Teresa…
