Extinció

Una senyera desplegada pel Correllengua 2010
3 min

Comença avui el mes de juliol, un mes de calor, de gent que va amunt i avall, de dies que s’allargassen fins a l’infinit. El vespre no arriba mai. Hem passat un mes de juny municipalitzat fins a l’extrem. A Barcelona hem passat la vergonya d’instituir un alcalde forçat (tot molt legítim, no es cansen de repetir els polítics i els tertulians), de veure pactes extravagants que no aniran sinó en contra de la ciutat. Tot plegat respon a aquella vella operació España que, començada fa segles, va tenir un reviscolament important el dia 1 d’octubre de 2017 (millor, el dia 3). Desvirtuar Barcelona per desvirtuar Catalunya. Anar eliminant tot allò que és genuí i idiosincràtic de la capital del país per convertir la ciutat en una capital de província, tan mediterrània com es vulgui, però tan provinciana com es pugui. El PSC, des del magnicidi perpetrat contra Pasqual Maragall, s’ha posat descaradament en el bàndol d’aquesta desvirtuació catalana de Barcelona. 

A la meva ciutat natal, Girona, les coses han anat d’una altra manera. Per sort. Sé que aquest ajuntament guanyador vetllarà per mantenir la virtut catalana de la ciutat. Que no farà res per minvar-la. Al contrari. La política, que tants disgustos ens dona, en aquest cas m’ha donat una gran alegria. 

El juny ha estat calorós i sec. Ha plogut poc, tan poc que l’estat de sequera no ens abandona. Ha estat un juny de sofriment per als ramaders i els seus animals, per als arbres, per als agricultors, per a la terra, que és el cos del país. L’ànima n’és la llengua. I també hem sofert per aquesta ànima, cada dia més afeblida, cada dia més humiliada. El que ha passat a València és exemplar. I el cas de Mallorca també. I el que ens espera aquí, quan guanyi el PP, també serà terrible. I si guanya el PSC, cosa difícil, tampoc no és que tinguem una realitat gaire esperançadora. També hem vist com les gasta ERC, regalant pressupostos a canvi de res. Maragall, l’Ernest, anirà al Senat, a defensar no sé ben bé què. A impedir un altre 155? Com a mínim hi haurà un escó ocupat per algú que volia fer una Barcelona catalana. Però, en tenim prou amb això? També hi anirà en Terricabras. Seran dos escons. I què? Potser n’hi haurà algun altre… O canviem de tessitura i ens posem les piles, com es diu vulgarment, o estem condemnats a una lenta i dolorosa extinció. 

Jo ja tinc vuitanta-un anys i no veuré aquest tristíssim final. Però em fan patir aquests estols de joves que tenen la història davant. Una llosa de plom de sofriment pesa sobre les seves vides.

Una grip maleïda m’ha tingut aquests últims dies tancat a casa, sense esma ni tan sols per llegir. M’he passat hores distret amb la televisió. La televisió cada dia és més dolenta, cada dia atempta més contra la dignitat humana. Però un pot trobar-hi, molt de tant en tant, alguna cosa interessant. És molt interessant, per exemple, veure la vida dels joves. Esclar que això afegeix dolor al dolor. Veure com són, veure com es mouen, com es diverteixen, com van vestits, com parlen, em resulta inquietant. Veig com són modelats pels qui prenen les decisions. Pels polítics i pels que decideixen què han de fer els polítics. Això que en diem el sistema. En el nostre cas, el capitalisme. Vaig veure la final d’aquest concurs que en diuen Eufòria. Mai no havia vist tant de mal gust. Mal gust en els vestits, mal gust en la gestualitat obscena, mal gust en una sentimentalitat antiquada. Per sort també he vist els castellers de Valls, els patumaires de Berga. Allà hi he vist, a trossos, llavors d’esperança en el futur. En un futur arrelat en les tradicions i possible en aquestes tradicions. S’acabarà tot això? Un govern del PP, ajudat per Vox, serà capaç d’abolir totes aquestes coses perquè són massa catalanes? Què passarà a Menorca amb les festes de Sant Joan de Ciutadella? Desapareixerà IB3? A València ja es parla de tancar la TV valenciana…

Anem a passes de gegant cap a l’extinció. 

Vaig a refugiar-me per uns moments en la fruita de temporada, també en la fruita real, cada dia més disgustada. Cada any, quan ve aquest temps, el temps de les cireres, m’agrada rememorar la vella cançó que tan bé cantava Yves Montand i que tant li agradava a Montserrat Roig. També penso en els abricocs i en les ensaïmades que fan a Mallorca amb aquesta fruita deliciosa. També m’agraden els préssecs mollassos. I els nispros de pell tibada. Però aquest any tot té menys gust. Els joves que tant em fan patir s’hi acostumaran… Mentre no s’acostumin al podrimener que els estan tirant al damunt!

stats