L’extrema dreta catalana
Entre les incògnites de les eleccions del 12-M hi ha el comportament de les extremes dretes, tant les d’obediència patriòtica catalana com espanyola. Aliança Catalana, sota el lideratge pausat de Sílvia Orriols, ¿restarà vots a Puigdemont i companyia? ¿Vox limitarà la previsible pujada del PP a Catalunya? El cert és que per primera vegada una extrema dreta catalana singularitzada (no amagada en els espais d’ampli espectre del nacionalisme) es presenta a unes eleccions amb possibilitats de quedar-s’hi, és a dir, d’instal·lar-se en l’escena parlamentària, i amb el precedent d’haver aconseguit ja a les municipals una victòria com l’alcaldia de Ripoll. I no és rar: entra dintre de la lògica dels temps que corren.
En fases de desestabilització, en què els models polítics perden reputació, els extremismes fan forat. I ara mateix ho veiem a tot Europa, on en els darrers anys s’ha anat passant del bipartidisme de les alternances entre conservadors i socialdemòcrates a un panorama d’equilibris difícils amb multiplicitat d’actors que ha fet que l’extrema dreta adquireixi protagonisme arreu amenaçant consensos bàsics. No és d’estranyar, doncs, que Catalunya, i més encara en el context de desconcert en l’independentisme, l’extrema dreta catalana entri amb segell propi en l’escena electoral. Que no sigui una excepció, sinó expressió d’una realitat que s’estén per tot Europa, no és raó per normalitzar-la o per negar importància al problema.
No val a badar. El perfil endreçat de Sílvia Orriols, clara en els seus objectius i sempre –primer principi de l’extrema dreta– amb el dit assenyalant a la immigració, però prudent en les formes, té camp per córrer. I capacitat d’atracció sobre sectors del nacionalisme. En l’estat de frustració i desmobilització de l’independentisme, després de l’envestida fallida del 2017, pot capitalitzar part del ressentiment.
Estem davant d’un fenomen en creixement arreu que aquí tot just comença a emergir. I ens hem de preguntar el perquè i el com. Eva Illouz, en un llibre recent, diu que aquest populisme neofeixista és “l’expressió de la por a la mobilitat descendent” i que les classes que es troben ara en pèrdua de privilegis són les que hi donen suport al veure’s amenaçades. I ben segur que aquesta sensació d’inseguretat –que fa que es busquin falsos culpables arreu, amb la immigració com a primer assenyalat, pel fàcil argument dels nosaltres i els altres– és determinant. Quan el capital, el treball i els mitjans de comunicació canvien de manera tan brusca, les pautes referencials trontollen. I la sacralització de la pàtria com a refugi és una temptació.
