Extremats
Arran de l’entrada al Parlament català d’un partit com Aliança Catalana, amb dos diputats, davant del fracàs més o menys estrepitós d’una opció com Alhora (liberalisme filosòfic independentista) veig que hi ha qui s’ha posat poc o molt nerviós. Per un costat hi ha votants d’aquesta opció —d’arrel ripollesa i municipal, cèlebre pels seus posicionaments contra la immigració musulmana— que es neguen a admetre que siguin d’extrema dreta, i que en cap cas volen ser confosos amb la gent que vota o dirigeix Vox, per exemple. Hi ha una mena de mala consciència democràtica, de sentir-se temptat de votar opcions conservadores, reaccionàries, fins i tot, i alhora voler disfressar-se de votant enraonat, decent, amb obertura de mires. O com si la bona consciència no hagués de ser únicament patrimoni de les esquerres.
Molta de la gent que ha votat aquesta opció ha estat entrevistada a l’entrada o a la sortida dels mítings; és gent que confessa que en el passat ha votat partits d’esquerres, o de centre, i que ara troba que no hi ha res d’indecent ni de retrògrad a apostar per una alternativa que, des de certes posicions contràries, fins i tot qualifiquen d’extrema dreta, o de feixista. Hi ha etiquetes més precises, acurades i útils, per apropar-se a aquest fenomen, el qual agafa a cada regió connotacions particulars. Ara bé, si qualifiquem la francesa Le Pen d’extrema dreta no podem més que dir el mateix quan algú, a casa nostra, aposta pel mateix discurs i polítiques. Però és com a la pel·lícula Jojo Rabit: el nen hitlerià no és nazi: és un nen que s’avorreix, busca companyia d’altres nens que fan coses divertides (jugar amb explosius), té necessitat d’amor i pertinença.
A principis de segle XX hi va haver un reaccionarisme populista que va abocar al feixisme, i que ara es pot tornar a promoure sense que s’hagi d’arribar tan lluny. Més que Hitler, s’hauria de parlar de Perón, i veure com la dinàmica avariada i autocràtica de les democràcies sud-americanes arriba a Europa, més enllà d’uns EUA que poden caure un altre cop en el trumpisme, però són constitucionalment forts. Si el feixisme aposta per acabar amb la democràcia, el sistema de votacions, els partits, etc., per què qualificar aquests partits de feixistes quan en cap cas parlen d’abolir els comicis, la llei o el sistema de partits?
Certament poden tenir molts punts del seu programa problemàtics: fomenten l’animadversió cap a l’immigrant, molt del que diuen té un regust supremacista occidentalista, són climàticament escèptics, aposten per una llibertat d’expressió que no respecta res, malparlen de les elits i la globalització, són proteccionistes amb el comerç, fanàtics de la llei i l’ordre, els agraden les deportacions, la priorització dels ciutadans locals en l’accés als serveis, etc.
El problema és que una extrema dreta sense poder mai no podrà complir cap d’aquests punts, ni tan sols Donald Trump, des de la presidència, va poder aixecar el mur que havia promès contra els immigrants del sud. I com que aquest programa, en clau catalana, és impossible, l’aliança per complir-lo només es pot fer amb l’extrema dreta espanyola, que no s’amaga, ella no, de ser extrema i orgullosament feixista. Un replegament nacional, retrògrad o no, sempre té com a enemic una altra ofensiva nacional, en aquest cas estatista, castellanista, que continua portant molt malament la pluralitat de les Espanyes.
