Les actituds lingüístiques constitueixen un element clau tant per a l’aprenentatge de les llengües com per al seu ús. Sense una actitud lingüística positiva, ni l’un ni l’altre no funcionen amb normalitat. D’altra banda, no totes les actituds són possibles en totes les circumstàncies sociohistòriques. Les comunitats lingüístiques que compten amb totes les eines necessàries per al normal desplegament social de la llengua pròpia no generen actituds lingüístiques negatives: hi domina la lleialtat lingüística. Aquesta actitud, emperò, pot convertir-se en xovinisme quan els parlants consideren la seua llengua com a superior a les altres, com a més adequada per a determinades funcions o com a més apta per a la cultura i la ciència. I pot esdevenir menysvaloració i fins i tot autoodi si els parlants consideren que la seua llengua no resulta prou vàlida per a determinats usos i funcions.
Normalment, i ens referim a normalitat com a sinònim de freqüència estadística, les llengües d’abast mitjà amb un ús normalitzat dins el seu àmbit territorial generen actituds de lleialtat lingüística, mentre que les llengües de gran abast solen comptar amb actituds de xovinisme entre els seus parlants (depenent també de les seues actituds polítiques i de la seua cosmovisió, com no pot ser d’altra manera) i a les comunitats amb llengües minoritzades o minoritàries hi solen aparèixer actituds de manca d’autoestima lingüística. Canvis sociopolítics en l’estatus de la llengua generen canvis d’actitud entre els parlants de les llengües que s’hi veuen sotmeses.
La llengua catalana és probablement la llengua més trossejada dins el territori de la Unió Europea, amb graus diversos de minorització lingüística i amb grans diferències d’estatus sociopolític. Així, és l’única llengua oficial d’un petit estat pirinenc -Andorra- i per aquest motiu pot ser usada a l’Assemblea general de l’ONU. Però no té cap tipus de reconeixement oficial ni a l’Aragó ni a Múrcia. Té reconeixement només municipal a la Catalunya nord i a l’Alguer. I compta amb tres lleis de normalització lingüística, derivades de la seua oficialitat, a les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià.
A les Illes Balears, com arreu, la minorització només es pot revertir amb un canvi de normes d’ús lingüístic, que acabi amb els vicis generats per abusos del passat, i per manca de perícia i de vegades també desídia del present. Deixar de suposar que qui no s’adreça a un en català és que no en sap, que qui no en parla no l’entén o que qui no fa pinta d’europeu caucàsic no comparteix la nostra llengua resulta clau per millorar-ne l’ús social.