‘Fake Wars’ de Musk i Trump
“Tots els éssers, excepte jo, descansaven o eren feliços; jo, com el dimoni, portava l’infern a dins”
(Frankenstein de Mary Shelley).
El restaurant Champs Elysées, situat a la part alta de Polanco, el barri jueu de la ciutat de Mèxic, continua sent un dels més exclusius, encara que per ambientar-se en la petita història d’avui caldria remuntar-se a així com era als anys vuitanta del segle passat. Luis María Ansón, aleshores president de l’Agència Efe, que estava de visita a la ciutat, havia mostrat interès en conèixer Emilio Azcárraga, propietari i president executiu del conglomerat de comunicació Grupo Televisa. Per a una trobada d’aquestes característiques, un dels reservats del restaurant resultava que ni pintat, a l’altura de la circumstància. També hi assistirien Torcuato Luca de Tena, que exercia de corresponsal d’ABC al país, i el ministre conseller de l’ambaixada d’Espanya, molt interessat en la reunió, si no em falla la memòria.
A Emilio Azcárraga el sobrenomenaven el Tigre, el recordo com a una persona d’una intel·ligència aguda i una capacitat resolutiva extraordinària que, a moments, resultava avassalladora. El clima de cordialitat de la reunió no va evitar que aquesta anàs derivant a un joc de vanitats, en el qual els dos periodistes hispans intentaven seduir el magnat de la comunicació, que els superava en el maneig de la informació i en capacitat d’anàlisi. Azcarraga, aquella nit, es mostrava precís i brillant, el desequilibri era tan patent que, en un moment determinat, Ansón i Luca de Tena, amb certa pedanteria, no exempta de gràcia, van començar un diàleg entre ells en llatí, que va sorprendre la resta.
S’ha de reconèixer que l’ocurrent ús del llatí resultava entranyable, tots érem prou adults per no voler buscar-hi actituds perverses o segones intencions i per deixar-ho en una simple excentricitat social. Vostès, potser, es pregunten per què aquesta història ara i, tal volta, la resposta és que som a l’estiu i fa calor. No obstant això, en aquella ocasió, la utilització de la llengua clàssica no deixava de ser un cas de doppelgänger, comunament conegut com a doble fantasmagòric o bessó malvat. La situació podria traduir-se en un “si no aconsegueixo dominar utilitzant el llenguatge normal, ho faré d’una altra manera, amb una llengua culta, no habitual per a la gent comuna”, en un Épater le bourgeois, amb lliçó de classicisme inclosa, més aviat commovedor, que no va impressionar ningú.
La història m’ha vingut al cap no només per ser estiu, sinó també estimulat per la inversemblant conversa que escenificaren Elon Musk i Donald Trump a la xarxa social X, dies passats. L’entrevista entre els dos magnats es va transformar en un aquelarre de la desinformació amb una clara intencionalitat electoral. Per si mateixos, els dos estrafolaris personatges semblen sorgir de les tenebres de la novel·la de Mary Shelley, ara units per la intel·ligència artificial en una versió 2.0 del mite del Golem bíblic. Tot junt, un ball de bessons malvats o dobles fantasmagòrics en una fake wars total a la recerca de dominar la galàxia imperial o SpaceX al servei de l’imperi del mal.
Donald Trump ha promès no regular la intel·ligència artificial i, amb ell, ha arribat la controvèrsia a Silicon Valley, la meca de l’alta tecnologia, que tradicionalment donava suport als demòcrates. Són moltes les empreses tecnològiques que opinen que és necessària la regulació. Aquest mateix any, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el cofundador d’OpenAI, Sam Altman, admetia que no sabia, ni podia, “dir amb certesa exactament allò que passarà”. No debades, la Unió Europea va aprovar definitivament la Llei d’intel·ligència artificial, que s’aplicarà progressivament fins a l’any 2026, amb l’objectiu “d’impulsar la recerca i la capacitat industrial, garantint alhora la seguretat i els drets fonamentals” i aquest 1 d’agost ha entrat en vigor el Reglament de la UE sobre IA.
L’expresident i novament candidat dels Estats Units, àvid de poder, ha entrat a la vall tecnològica com un bou en uns encants, absort al seu infern prefabricat de maons daurats imaginaris. En aquesta aventura, el seu company de fatigues, Elon Musk, es vol convertir en un primer actor polític mundial, per sobre (o en contra) de qualsevol representació democràtica: mobilitzant a la Gran Bretanya els radicals ultres contra el nou govern laborista per motius xenòfobs o utilitzant els satèl·lits Starlink de la seva propietat, com un autèntic senyor de la guerra. Un i altre es proposen com a veritables mariscals del postcapitalisme corporativista, en una aliança d’interessos mutus centrada en el poder i els diners.
Dos nous il·luminats que pretenen redefinir el món al seu gust, dos milionaris obsessionats amb ells mateixos, misògins incapaços de resistir l’escrutini d’un directe en un medi independent, que s’aixopluguen a l’ombra de la xarxa social X –adquirida per Musk per 44 mil milions de dòlars– per difondre falsedats i insultar els contrincants amb la intenció de manipular la voluntat dels votants. Tot això en nom d’una suposada llibertat – similar a la de les cerveses de Díaz Ayuso– contrària a la comunitat i a la cosa pública. La dreta radical espanyola (i europea) espera amb ansietat el resultat de les pròximes eleccions.
Recordo com en certa ocasió, en què TVE tenia interès a vendre un programa a Televisa, Emilio Azcarraga, que tenia fama de lliberal, va respondre que “a un país amb tanta desigualtat, com Mèxic, no podien emetre cap programa en què la gent se’n rigui els uns dels altres”. Si aquell era el perfil d’un liberal, els usos i costums del duet malvat serien els d’uns autèntics Goebbels Cowboys.