La fallida europea a Gaza
La Unió Europea s’ha convertit en un actor completament irrellevant al Pròxim Orient. Desunida fins al punt de no tenir cap proposta concreta per aturar la guerra a Gaza, i acrítica fins a l’extrem de validar amb el seu silenci la destrucció total de la Franja i els crims de guerra que s’hi cometen. El llenguatge oficial de cada declaració de “preocupació”, de cada petició de “contenció” a Israel, és el retrat d’un fracàs buscat. La mesura de com han canviat les agendes i les prioritats polítiques en una UE que sempre s’havia penjat la medalla de ser el primer donant d’ajuda a Palestina i avui no té res a oferir-li.
Omar Shaban, membre del Pal-Think for Strategic Studies, un centre independent de Gaza, carregava dissabte a Barcelona, en una conferència organitzada pel Cidob, contra aquesta passivitat. “Abans de la guerra venien els representants de la Unió Europea i ens parlaven de drets humans i de la Convenció de Ginebra... De què ens parlaran demà?” El diplomàtic francès Gérard Araud, exambaixador a Israel i ara investigador de l’Atlantic Council, que participava en la mateixa conferència, es va sumar a aquesta decepció amb una Europa que ha perdut tot “dret moral” d’anar pel món parlant de drets humans, perquè “se’ns riuran a la cara” i ens recordaran Gaza. Fins i tot el fins ara alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i nou president del Cidob, Josep Borrell, admetia la doble moral d’una UE en què “els morts de Gaza no conten tant com els d’Ucraïna”.
Aquesta distància entre les dues guerres que sacsegen el veïnat est i sud de la Unió s’ha eixamplat encara més en el nou cicle polític europeu. L’ombra de la complicitat s’ha anat estenent de manera incòmoda. Ho recorden les poques desenes de funcionaris que encara es continuen manifestant en silenci a l’hora de dinar davant l’edifici de la Comissió demanant “pau i justícia”.
Dissabte, la Mitja Lluna Roja Palestina va fer públic un vídeo de més de 6 minuts enregistrat a l’interior d’un dels vehicles atacats el 23 de març per l’exèrcit israelià. Les imatges i les autòpsies confirmen que els quinze paramèdics i personal d’emergència civil, un d’ells treballador de l’ONU, van ser assassinats i enterrats en una fosa sota la sorra de Rafah. Segons l’exèrcit israelià va ser una operació contra efectius terroristes, però les proves ho contradiuen. Una massacre diària gairebé normalitzada en el relat d’una guerra que apareix i desapareix dels titulars dels mitjans.
L’alto el foc a Gaza s’ha trencat i el món ha tornat a mirar a una altra banda. Els experts alerten de l’efecte que la brutalitat de la destrucció pot tenir en la radicalització de la regió, però les agendes immediates estan marcades.
L’escriptor indi Pankaj Mishra, que acaba de publicar El mundo después de Gaza, denunciava la setmana passada a Barcelona aquesta “absència de cap contenció ètica”. La imposició d’un món en què “el poder té la raó” i està bé fer ús de la força. “En la destrucció de Gaza i el suport occidental a aquestes matances veiem la lògica d’aquests canvis” que, segons Mishra, ens posen davant el mirall de la malaltia crònica que pateixen les nostres societats: de la dolorosa indiferència al menyspreu pels drets i els principis aprovats, precisament, per recuperar la raó en un món que ja havia quedat devastat per la guerra mundial.
L’exhibició de la força és avui una moneda a l’alça. Per això Donald Trump i Benjamin Netanyahu han exhibit aquest dilluns a la Casa Blanca la fortalesa de la seva aliança. De la mateixa manera, Viktor Orbán, que ha fet de l’irredemptisme una estratègia política, es permetia anunciar dijous passat que Hongria sortia del Tribunal Penal Internacional, i ho deia acompanyat del primer ministre israelià després de rebre’l amb tots els honors, menyspreant l’ordre d’arrest dictada contra Netanyahu. Orbán no desafia, així, únicament la legislació internacional, sinó també el seu compromís amb una Unió Europea feble.
Fa uns mesos, el fins fa poc representant especial de la UE per al Pròxim Orient, Sven Koopmans, reclamava en una trobada amb estudiants que Europa “necessita un pla i no només esperar i veure què passa”. Però sense pla, i sense veu, la UE s’aferra al pobre llenguatge de la contenció en un conflicte que concentra la fallida d’aquest ordre internacional en crisi accelerada.
