Ens falta una dona
Des de fa alguns mesos, aquesta frase acompanya els e-mails d’invitació a taules rodones, comissions d’avaluació de doctorat, presentacions de llibres i altres actes que rebo a la bústia d’entrada del meu correu electrònic o fins i tot per telèfon. Qui expressa aquesta “falta” manifesta un evident malestar pel compliment dels requisits administratius i legals establerts. La dona, els falta. Cal buscar una dona. Voldries ser tu aquesta que busquem? O dit d’una altra manera: voldries deixar de ser tu i convertir-te en “una” dona, ocupant el lloc de la categoria que et representa? A la dècada dels noranta, durant una estada llarga al Canadà, em vaig plantejar anar-hi a viure. Un dels raonaments de pes que les meves amistats donaven constantment era que, com a dona, tindria prioritat per trobar feina a la universitat per una simple qüestió de “compensació històrica”: enfront de dos currículums idèntics en una mateixa plaça, tenia prioritat una dona. El discurs de la paritat estava completament incorporat al teixit social, quan aquí encara no havia arribat. L’argument de la compensació històrica em semblava força adequat, perquè era com dir: ara el tracte favorable ens toca a nosaltres, però en igualtat de condicions. Ningú no regala res.
Ens falta una dona. Aquesta frase obre una multiplicitat de fronts, realment. Per una banda, hi ha la qüestió politicolegal de la paritat, que pretén visibilitzar les dones en entorns on habitualment han estat infrarepresentades. Es tracta d’un pas endavant per forçar el sistema i les pràctiques socials que hi belluguen. Això obliga homes i dones a buscar dones. Per l’altra, rumiant una mica i filosòficament parlant, que falti una dona és interessant. Què és una dona, aquesta cosa que falta? La ministra d’Igualtat, seguint els pressupòsits de Judith Butler, va afirmar que una dona és qualsevol persona que diu que ho és. Amb això no estarien d’acord algunes feministes clàssiques com, per exemple, Martha Nussbaum. Després d’una vida ingent d’experiència clínica, Freud va afirmar que només li quedava per esbrinar una sola pregunta: què vol una dona? Diotima, al Convit de Plató, és la profetessa que fa burla de Sòcrates, perquè ell, en el fons, no acaba d’entendre de què va la cosa de l’amor. La serventa tràcia riu del pobre Tales de Milet, que bada mirant el firmament i ensopega per caure en un sot a terra. Ens falta una dona, molt bé. I ara pregunto: quina d’elles? Jacques Lacan va dir: “La dona no existeix” –traducció més precisa: no hi ha “la dona” com a universal–. Hi ha dones en plural: cadascuna d’elles troba una manera de qüestionar l’universalment acceptat.
Ens falta una dona. Soc jo qui us falta? O, en general, qualsevol altra faria aquesta funció? Diguem-ho clar: aquesta frase és ofensiva. Produeix una ferida narcisista en tota dona que aspiri a deixar de ser “una” per ser, precisament, “aquesta”. Vanitat de vanitats! És així com la idea política, legítima, de la paritat, converteix una aspiració socialment justa en una simple mecànica: per una banda, visibilitza en general, i per l’altra indiferencia en particular. Tota dona amb idees per compartir públicament amb altres que s’expressi i entri en un debat voldrà ser considerada per qui és i què diu, no pas per la casella que ocupa en el taulell del món social. Aquí trobem la contradicció indefugible entre les categories de grups i castes i allò que les persones són al capdavall, homes o dones: úniques i irrepetibles.