La família, una altra vegada
Sovint em pregunten per què a les meves novel·les parlo tant de la família. Acostumo a respondre que parlar de la família et permet parlar de tot, que la família és com una reducció del món.
Aquesta setmana he comprovat, per partida doble, que la família és un pou sense fons per oferir històries, el cofre del tresor per als escriptors. Crec que és inevitable: els lligams familiars (siguin sanguinis o no) tenen una potència desmesurada que, per bé i per mal, genera dramatisme, comèdia, tragèdia, tot el que un creador pot arribar a fabular i més.
En aquest sentit, m’entusiasma la resposta que va donar Scott Fitzgerald quan li van preguntar quan s’havia fet escriptor: “Abans de néixer”, va respondre. I va aclarir: “Just abans de la meva arribada al món, els meus pares van perdre una filla”.
És exactament això: de la família en pots heretar coses bones i dolentes, traumes i tristeses que ni tan sols has viscut. Ja naixem amb una càrrega.
Aquesta setmana he llegit la novel·la de Laura Ferrero Los astronautas (Alfaguara), on la protagonista fa un treball de recerca sobre una família que mai no li va ser permès de conèixer: els seus pares es van separar quan ella només tenia un any i mig. Els dos progenitors van crear noves famílies i van coincidir en la voluntat d’esborrar aquella primera unió. Ho fan sense preveure el buit insondable que això provocarà en la seva filla.
I en aquesta novel·la, Laura Ferrero hi parla del documental Los tachados, del mexicà Roberto Duarte, que també parla d’aquesta opció malaltissa que és voler esborrar el passat.
A partir d’una fotografia on apareix la seva àvia amb un nen petit, la imatge del qual ha estat guixada fins a fer-la desaparèixer, Duarte comença una investigació difícil, per dolorosa, per acabar descobrint que la seva àvia va perdre dos fills –tots dos per suïcidi– i com va decidir tacharlos per evitar un dolor insuportable.
Quan perdem una persona estimada, el dilema entre mantenir viu el dolor i oblidar per sobreviure és inevitable. La majoria dels humans, per sort, acabem entenent –de vegades no sense dificultat–, que és possible i convenient fer compatible el record amb l’alegria de viure. És una lliçó que gairebé tothom ha après o aprendrà tard o d’hora.
L’àvia de Roberto Duarte, però, pren una decisió extrema: per no patir, esborra la memòria dels fills perduts. Com si no haguessin existit mai. El documental us ajudarà a esbrinar si ha aconseguit el seu objectiu.
La protagonista de la novel·la Los astronautas, en canvi, lluita per recuperar la memòria de la seva família, que algú altre va decidir esborrar i que ella ha trobat a faltar quan s’ha fet adulta.
Memòria i oblit a la literatura i al cinema. Us recomano vivament el documental Los tachados i la novel·la Los astronautas. La família, una altra vegada.
