La família en flames
Crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden. Per això, segurament, no deu ser casualitat que el personatge es digui Montse.
La història, molt ben escrita per l’Eduard Solà, és un retrat àcid, tendre, divertit i realista d’una família amb una casa espectacular a Cadaqués, que es reuneix forçada per la decisió de la Montse de vendre la casa. Com diu el director: tenen problemes de gent rica.
El sarcasme amb què es descriu els personatges no es reparteix equitativament però sí amb justícia. Els personatges femenins –interpretats per Emma Vilarasau, Maria Rodríguez, Clara Segura i Macarena García– ens mostren obertament els seus defectes, que no són menors, però l’espectador es veu inclinat a mostrar-se comprensiu perquè són dones valentes i que pateixen. Els personatges masculins –Enric Auquer, Alberto Sanjuan i José Pérez Ocaña– donen vida a tres homes –un nen consentit, un penques i un pusil·lànime– que no tenen perdó de Déu.
Hi ha tantíssimes Montses al país (i la majoria sense casa a Cadaqués): dones que han fet de la maternitat el paper principal de la seva vida; dones que ho donen tot, sovint de mala manera i més del que els altres demanen; dones que s’han sentit enganyades, estafades, poc estimades. Dones que, en algun cas, reuneixen el valor per dir com se senten i que poden rebre una resposta com la que deixa anar la filla de la Montse: jo em pensava que estimar era donar sense esperar res a canvi. No us aixafaré la reacció de la Montse/Emma. És genial.
Casa en flames és una pel·lícula sobre la família, aquesta construcció que, ens agradi o no, és la base de la nostra societat. La família que, tots ho sabem, pot ser refugi i pot ser presó, pot ser estímul i pot ser llast. I que per la majoria de les dones sol ser un termòmetre significatiu de l’èxit de la seva vida: potser aquest és el gran error.
La família és el tema inesgotable. Al cinema i a la literatura. De tot el que s’ha escrit sobre la família, deixeu-me que us recordi un fragment de la novel·la Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg: “Una d’aquelles frases o paraules faria que ens reconeguéssim l’un a l’altre en la foscor d’una cova o entre milions de persones. Aquestes frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com jeroglífics dels egipcis o dels assiri-babilonis: el testimoni d’un nucli vital que ja no existeix, però que sobreviu en els seus textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquestes frases són la base de la nostra unitat familiar, que subsistirà fins que romanguem en el món, recreant-se i ressuscitant en els punts més diversos de la terra”.
La família de Casa en flames està plena de secrets i ressentiment, de retrets i d’errors, però qualsevol dels seus membres es reconeixeria en la foscor d’una cova o entre milions de persones. Com nosaltres. Aneu a veure-la als cinemes i no us en penedireu.
