Fanatisme
I vaig obrir el diari i vaig començar a veure article rere article parlant del judici del procés, com si d’una crònica es tractàs. Que si la tàctica del 'fairy', que si l’acusació tal, que si Millo diu o que si l’altre respon i, aleshores, vaig pensar en la quantitat de gent que segueix, viu i s’alimenta d’aquest procés judicial. I serà un judici històric i anormal, tant per la raresa dels fets enjudiciats com per la anomalía dels subjectes que hi intervenen, ja siguin exconsellers, expresidents, ministres, etc. Que sí, que històric i anormal, però un procés judicial amb els seus formalismes i el seu mode processal, al cap i a la fi.
I em fa la sensació que una gran part de gent, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat, estan a l’espera del que vagi succeint per actuar. Vaja, com si el temps s’hagués aturat de sobte a l’espera de sentència. I em sorprèn molt negativament perquè demà s’ha de tornar a aixecar la barrera del lloc de treball o perquè hi ha indicis més que raonables d’una desacceleració a la zona euro que molt probablement impliquin un inici de recessió i, per tant, un endeutament dels estats. I estar constantment i sistemàticament parlant d’un judici que poca cosa nova pot aportar –ja que els fets i les imatges són 'vox populi'– no em sembla la manera més intel·ligent d’oferir-se a la ciutadania.
I a banda de les cròniques periodístiques, trobam, com deia, articles d’opinió dia rere dia parlant del judici, queixant-se de tot, de les maneres, de les declaracions, de petits detalls i de gestos, però oblidant-se que, tot i haver-hi polítics, això no és una cambra legislativa, i que, tot i haver-hi càmeres, això no és un plató de televisió. És un procés judicial amb les seves particularitats. I el problema ve quan feim notícia de fets que entren dins la lògica processal. I el problema s’engrandeix quan comentam i criticam aquests mateixos fets, que en una altra causa passarien desaparcebuts. El món de la judicatura es troba separat dels tempos polítics, perquè garanteix independència i imparcialitat. I això, que és tan necessari en un estat de dret amb separació de poders, complica la resolució d’un problema de naturalesa política.
D’aquí a un bon grapat d’anys, quan facem una ullada cap enrere veurem dues coses que ens cridaran molt l’atenció. La primera és la falta d’autocrítica i l’escassa depuració de responsabilitats dels dirigents polítics cap als votants del seu mateix signe. La segona és com les xarxes socials, que en un principi són un instrument per democratitzar la informació, es puguin convertir en un goteig constant d’informació sesgada i parcial que engrandeix la bolla de neu de la discòrdia i que polaritza encara més la societat.
No seré jo qui digui de què han de parlar els diferents tertulians dels diferents mitjans. La meva crítica va dirigida exclusivament cap al fanatisme. El fanatisme que es genera quan comparam fins i tot el moviment de cella d’un rival amb una provocació. El fanatisme de les xarxes, del ‘amb mi’ o ‘contra mi’. El fanatisme de qui obvia la visió crítica i es deixa endur pel 'mainstream' del moment. El fanatisme no tan sols d’un monotema, sinó d’un posicionament únic. Aquest fanatisme que ens allunya de la moderació per encarrilar el camí de la disputa i la confrontació. Aquest trist fanatisme d’un i altre costat, que molts veuen, però que pocs s’atreveixen a qüestionar.
