Faner, Llompart, Moll

Comptar, de jove, amb una persona que confia en qui ets i en el que fas i en el que vols fer, que t’orienta quan et sents perdut i que t’esmena els errors sense humiliar-te ni fer-te sentir ridícul, és una de les millors coses que et poden passar a la vida. En especial si et dediques a la creació literària o artística. Llegint 'Diàleg entre tres. Cartes de Pau Faner, Josep Maria Llompart i Francesc de Borja Moll', publicat per l’Institut Menorquí d’Estudis a partir d’una edició de Pilar Arnau i Segarra, que també n’ha fet l’interessant estudi introductori, queda clar que, a principis dels 70, l’incipient escriptor que era Pau Faner va trobar en el rigorós i generós Josep Maria Llompart una útil figura tutelar. El poeta i crític no tan sols va llegir les obres que el menorquí li enviava al seu despatx de l’editorial Moll. També li va plantejar reflexions serioses, li va subratllar virtuts que calia potenciar, li va fer veure deficiències que calia esmenar, el va ajudar a introduir-se dins els circuits literaris de Mallorca i de Barcelona i, en general, el va encoratjar a treballar més i millor –un encoratjament imprescindible tant si tens vint anys com vuitanta. La relació de Faner amb Moll potser no va ser tan intensa, però el filòleg, que a principis dels 70 ja tenia estatus d’eminència venerable, també li dispensa un tracte paternalment cordial, l’anima a tirar endavant i li augura un futur prometedor. Pilar Arnau ho diu així: mentre que Llompart va ser per a Faner “el mestre literari”, Moll va ser “el mestre del llenguatge”. Tot i que és un llibre senzill –té un centenar de pàgines i consta d’una cinquantena de cartes en total–, 'Diàleg entre tres', que es va presentar dimecres a Ca n’Oleo, té tot el que es pot esperar d’un epistolari: proporciona claus per conèixer de més a prop tres protagonistes de la literatura catalana de les Illes, mostra aspectes rellevants del món cultural d’una època i ofereix una perspectiva directa a l’interior de la sala de màquines professional de tres homes que ho donaren tot –Faner continua al peu del canó– a la llengua i la literatura.