Fang i Trump
Aquests dies, arran dels aiguats terribles a València, s’ha dit molt que la indignació ciutadana, amb la seva irada recerca de culpables, genera desafecció a la democràcia. El que vam veure en algun d’aquests pobles valencians, amb la visita dels reis i del president de la Generalitat –ruixats amb fang, escridassats i foragitats de mala manera–, i així talment el president del govern espanyol –colpejat–, és més que tristament comprensible, i no demostra mancances democràtiques sinó precisament el contrari: que la gent espera de la democràcia i de les institucions públiques bona gestió –salvament, ajuts, avisos previs, infraestructures duradores–, i no comedieta de reis i polítics que venen a fer veure que estan gestionant alguna cosa més que la seva imatge. Al mateix temps, tot això ha estat celebrat, tornant a demostrar que el trumpisme no és un accident sinó el signe dels temps –i d’aquí la victòria: la celebració de la força, de l’irracionalisme obtús, de la ira sobre la raó, de l’espectacle sòrdid per damunt de la calma i les respostes complicades. Al final, la gent es refia més d’un lampista que sap arreglar les canonades que no d’un intel·lectual que et diu que ell sí que farà la vertadera ‘justícia social’.
És sobretot en democràcia quan esperes que el poder públic actuï a favor teu; que faci les coses mirant per la totalitat de la ciutadania i no només de les elits que participen del poder en benefici propi, com passa a les dictadures. Però els dies passen i la gent continua sola, desatesa i sense saber què fer. El sensacionalisme de les xarxes socials guanya a la necessitat de posar-hi llum i veritat; i encara no hem sentit a parlar (i em temo que no en sentirem) de cap investigació judicial per saber si hi va haver negligència en les previsions i les alarmes que haurien d’haver arribat a la ciutadania; és més que previsible que es faci tot el possible perquè no hi hagi un recompte oficial de morts, el qual podria fer massa mal als responsables polítics. Tothom mira d’espolsar-se el fang de sobre.
Catàstrofes com aquestes mostren la necessitat de reforçar les institucions, de fer-les àgils i ben econòmicament engreixades, de posar diners on cal –infraestructures, sanitat, previsió, informació, etc.– i no en pallassades de pa i circ ideològic. El que li ha passat a Carlos Mazón és el mateix que al batle d’aquella població turística on arribava el tauró de la gran pel·lícula de Spielberg: negava que el tauró fos una amenaça, tot perquè no interessava que fos així a les portes de la temporada turística… Fins que els morts no tenyeixen l’aigua de la platja de vermell, davant dels ulls de tothom, no es decideix a acceptar que s’hauria d’haver fet més, i més d’hora. I sí, l’extrema dreta, que mostra aquí una manera d’actuar que ben probablement repeteixi cada vegada que hi torni a haver catàstrofes i crisis. És un malestar que els radicals volen fer seu, perquè l’exploten fins i tot en circumstàncies normals. Fang i trumpisme. Aquest és l’estat de la qüestió.