El fangar econòmic europeu
Com ja insinuava en un article anterior, des de ja fa mesos, i en alguns casos anys, una part molt important de les notícies que omplen les pàgines i les hores dels mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, està relacionada amb guerres, corrupcions, enfrontaments estrictament polítics i temes de caràcter sociocultural o esportiu. Molts ciutadans poden agrair estar informats del que passa en aquests sectors, però crec que no se’ls fa prou conscients dels problemes que es viuen actualment als governs de França i d'Alemanya, i que, encara que ho dissimulem, també tenim aquí. Tots els governs hauran d’actuar i les decisions marcaran el futur europeu. Nosaltres hauríem de conèixer-les i exercir la nostra participació política, però, sobretot, revisar i modificar el nostre comportament personal, tant en el camp privat com en el camp econòmic i empresarial.
Aprofundiré més endavant en alguns d’aquests aspectes. Faig ara una simple enumeració de dos temes que crec que són objecte de debats a l’Estat i a tota la UE, i que cal afrontar urgentment.
1. El fort dèficit de productivitat. En la gran majoria dels estats europeus hi ha hagut les últimes dècades un estancament, si no una recessió, dels nivells de productivitat econòmica amb relació al creixement als EUA i a la Xina. Això suposa una disminució de la nostra competitivitat respecte d’aquests dos estats, dificulta el nostre lloc en el comerç global, i posa en perill el futur paper de la UE. També es redueix la quantitat de població activa, que a més està dispersa en més de 25 estats. En un segle ha disminuït molt el volum dels recursos naturals que controlàvem i dels quals ara disposem. Per tant, per no fer marxa enrere, hauríem d’augmentar l’únic element que està a les nostres mans: la productivitat.
Aquest objectiu demana augmentar la nostra activitat de creació de coneixements, i sobretot la capacitat de traspassar aquests coneixements fins a la productivitat a través de les eines tecnològiques mitjançant la innovació de nous productes o amb formes de produir-los menys costoses. Polítiques científiques, educatives i capacitatives de la població, polítiques de traspàs tecnològic a les empreses, polítiques d’impuls de la innovació i polítiques de promoció del creixement de les empreses i de col·laboració empresarial, que facilita i multiplica els resultats. Cal, a més, establir un sistema d’accés més fàcil de les empreses a aquells coneixements o tecnologies desenvolupades en el sector públic des d'universitats o centres de recerca. Ara no és el moment de detallar-ho, però totes aquestes polítiques haurien de tenir un caràcter europeu, com a complement de l'esperada construcció del veritable mercat únic.
2. Finançament i fiscalitat. La feina que tenim al davant demanarà molts esforços, tant personals com polítics, algunes renúncies i també una gran quantitat de recursos financers, privats i sobretot públics. A tot Europa s’està discutint aquest tema. Ja hi tornarem amb més detall, però deixeu-me fer quatre curts comentaris sobre els recursos públics, deixant de moment de banda les necessàries actuacions publicoprivades que preveig.
Els augments en els pressupostos públics poden ser de quatre tipus: augments d’impostos actuals, creació de nous impostos, traspàs de diners des de les finalitats actuals i endeutament.
Els augments d’alguns impostos actuals haurien de tenir en compte les conseqüències del canvi, amb relació a perdedors i guanyadors. Dit més clar, el canvi en l’impost hauria de servir també per augmentar el seu caràcter redistributiu i afectar sobretot persones amb rendes i patrimonis alts i empreses de gran fortalesa i facturació.
La creació de nous impostos hauria de servir també per fer que el nou impost estimuli i provoqui actuacions personals o empresarials i generi canvis de models de comportament que ajudin a fer front als reptes de sostenibilitat (canvi climàtic o altres), i aconseguir així un doble objectiu. Res d'abaixar impostos, com proposen i fan alguns.
S’hauria d’intentar evitar, o reduir, el traspàs des de partides actuals com educació, sanitat, ajuts socials, pensions o altres, per tal de no posar en perill el que es va aconseguir en molts anys amb la creació de l’estat del benestar. Cal no tirar al sac la feina de més de mig segle.
Augmentar excessivament l’endeutament públic, que ja és molt alt en moltes administracions, pot ser molt perjudicial per a la credibilitat i fiabilitat futura dels que ho facin, i crear problemes pitjors que els actuals. Cal que els governs i tots plegats tinguem en compte aquestes precaucions.