La fantasia
La majoria de les vegades que algú s’interessa per l’ofici d’escriptor és per saber “d’on surten les històries”. És una pregunta senzilla, gairebé pueril, i, tanmateix, no resulta fàcil de respondre. Jo mateixa, de vegades, quan estic escrivint ficció, em pregunto això mateix: de quin racó del meu cervell sorgeix la història, o el personatge o el paisatge que estic creant? Els dies bons, quan ens visita allò que anomenen inspiració, sembla ben bé que una veu celestial em vagi dictant allò que jo vaig picant a l’ordinador.
El fabulós (i imaginatiu) escriptor i pedagog italià Gianni Rodari ja va deixar escrit, a la seva Gramàtica de la fantasia, que escriure ficció és com llançar una pedra en un estany. “Una paraula –deia–, llançada dins la ment per casualitat, produeix onades a la superfície i en profunditat, provoca una sèrie infinita de reaccions en cadena, i implica en la seva caiguda sons i imatges, analogies i records, somnis i significats, en un moviment que afecta l’experiència i la memòria, la fantasia i el subconscient”. Seria un mecanisme similar al que fan servir els anomenats autors de la memòria, com Marcel Proust amb la famosa magdalena.
Ho he explicat moltes vegades en els clubs de lectura, després de la inevitable pregunta: “On trobes la inspiració”? La inspiració només em visita de tant en tant (és això que abans he anomenat “els dies bons”). Hi ha altres dies, segurament la majoria, que m’assec al davant de l’ordinador sense tenir una idea clara del que escriuré. Sovint, el punt de partida el trobo en les notes que he pres potser mesos enrere, o en la documentació necessària per sostenir la història que vull explicar. Però de vegades això tampoc és suficient i el meu cervell continua en una actitud passiva, com quan obres la nevera de casa i només hi ha una trista mitja llimona.
Llavors és quan pots jugar a llançar la pedra, com deia Rodari. Escrius una frase, “Feia un dia rúfol”, o fins i tot una sola paraula, “Plorava”. I comences a descabdellar el fil. Si tens una ment fantasiosa (el do) i estàs acostumada a fer-la treballar (els anys d’ofici), la meva experiència és que gairebé sempre en surt alguna cosa. Evidentment, no en surt una novel·la, ni un conte breu. Només en surt una idea. Però normalment les ones concèntriques que ha provocat la pedra a l’aigua de l’estany deixen al descobert una idea que l’endemà (si hi ha sort i tens el dia bo) pot ser el punt de partida per a alguna bona història de ficció. La idea et permet anar estirant el fil, amb paciència i amb confiança, fins que t’adones que has trobat el camí per on avançar.
Suposo que aquest és un salvavides al qual ens arrapem els escriptors autodidactes. Però us puc assegurar que és una sensació que no es pot comparar amb cap altra, la d’anar escrivint intuïtivament, al dictat d’aquella veu que us deia. Llavors és quan els dits teclegen a bon ritme, una cosa et porta a l’altra i no et recordes de parar de tant en tant per desentumir l’esquena. I el físioem renya.