Fantasies de la senyora de fer feines
Va amb uniforme de treball: pantalons blancs, crocs blanques, bata de ratlles blaves i blanques. Neteja el terra, netíssim, amb això que en diuen una mopa. L’establiment és de cuines i banys de luxe, però al cartell del damunt del gros aparador de vidre s’hi pot llegir, en lletres grosses, el nom d’una marca de rajoles de ceràmica. Les instruccions que la dona deu tenir són, sobretot, que el terra –que és l’emblema de la marca– estigui impecable.
La cuina d’exposició és negra, de granit, pensada per ser “oberta”. Té una campana extractora, també negra, amb unes tires d’acer per penjar-hi el que es vulgui. Té accessoris, com ara una glaçonera integrada, que prometen vida intensa amb amics. Amics que prenen cervesa i potser ajuden a tallar pastanaga (sempre és pastanaga) mentre els amos acaben el dinar.
La dona s’atura. Li ha sonat el mòbil. Deixa el pal de fregar a la paret, folrada de mirall, i, abstreta, recolza els pits i els avantbraços, del tot abandonada, al granit negre i se’l duu a l’orella, horitzontal. Mou el cul, sense voler, a un cantó i a l’altre. Escolta, somrient, un missatge, qui sap si d’un fill, d’un familiar llunyà. Llavors torna en si, i mou el cap. Per un instant s’imagina que no està netejant aquella botiga de cuines i banys. Passa la mà plana pel granit. S’imagina que aquella cuina és de veritat, d’una casa benestant, i ella hi treballa, en aquella casa, on figura que hi ha nens petits, i on figura que, ja l'hi han dit, pot agafar llaunes de refresc o del que vulgui de la nevera (figura que sempre n’hi ha) sense demanar-ho. Mou el cap i toca l’ase amb els ulls molt oberts. Per què no s’ha imaginat que la cuina és seva i que és ella qui té una minyona que neteja i a la qual li permet agafar refrescos? Torna a agafar el pal de fregar. No, no, això no s’ho pot permetre. Les fantasies, per a ella, també han de tenir certes restriccions.
