Fantàstica bèstia que parla

Poeta, traductora i músicHavent passat un dia a s'Albufera de Mallorca o a la del Grau de Menorca, sempre me'n torno a casa amb un pensament desconcertant: com pot ser que, en unes illes amb tants poetes i tants ocells, les particulars dues famílies de bèsties no hagin cultivat una relació més estreta?

Jo no era una amant fervorosa de les aus, perquè no les coneixia, abans d'aterrar a l'illa gran. En un procés bastant aviari, hi vaig passar un estiu i, quan va arribar l'hora de migrar de nou vers el nord, vaig considerar que era un lloc fantàstic per fer-hi el niu. Això mateix ha passat a diverses espècies d'aus, entre les quals hi ha a un ocell sagrat: l'ibis negre (Plegadis falcinellus) o capó reial. L'observo des del 2009 quan, devers l'abril/maig, alguna parella s'aturava a s'Albufera per proveir-se d'aliment i energies. El 2016, es va corroborar que se n'hi havien quedat dos durant l'hivern: havien nidificat. I, des de la setmana passada, estem pendents de fer el recompte de quants exemplars n'hi ha, ara mateix, perquè s'observen adults acabats d'arribar que traginen branques d'una llacuna a una altra i, als nius, s'hi senten cries (jo vaig comptar 7 individus en un instant concret, però intuïm que n'hi havia més: una cosa espectacular i mai vista).

Per si no el teniu al cap, l'ibis és un ocell amb certa retirada a les cigonyes; el plomatge, que de lluny sembla negre, s'irisa i treu tots els colors; i el seu gran bec s'encorba cap avall, com una falç. L'ibis es considerava un ocell diví, a l'Antic Egipte, i el déu Thot es representava amb cos humà i el cap d'aquesta au. Endevinaríeu quins eren els seus atributs? Era el déu de l'escriptura, la ciència, la màgia, l'art. Se li atribueix la invenció de la paraula, dels jeroglífics.

Thot també ajudava Osiris en el procés de jutjar els morts. Potser perquè els egipcis creien que eren els cors que s'havien de pesar per decidir el destí de les ànimes i, quan l'ibis es replega per dormir, sembla que tingui la forma d'un cor. A més, és capaç de purgar-se tot sol (es practica lavatives), cosa que ja ens havia explicat Miquel Rayó: l'únic escriptor balear contemporani que conec que també és ornitòleg. L'any 2000, va republicar el seu Aucellari del 1985; un llibre preciós, que recull la presència d'aus en la nostra literatura i el cançoner, en una edició molt bonica de J.J. de Olañeta i en el qual esmenta alguns trets de l'ibis.

Als aiguamolls, dins la natura, el temps no desapareix, sinó que torna a agafar les dimensions naturals, i és per això que ens hi relaxem. Ens fixem un altre cop en el moviment del sol i la lluna, els canvis dels vents, la temperatura i la humitat, en els reclams i cants de les criatures que l'habiten, i en la variació de les intensitats de les olors, al llarg del dia. Un dia que s'estiregassa lent, com si anéssim desenrotllant els quaranta-dos rotlles de papir que es creu que Thot va escriure. I un déu molt prolífic, a qui també es retia culte com a senyor del Temps, arran del mite que explica el calendari que fem servir avui.

Al principi, l'any tenia 360 dies. El cel (Nut) i la terra (Geb) estaven enamorats: tan apegalosament vivien aquell romanç, ben frec a frec, que no deixaven espai per a l'atmosfera i, per tant, per a la vida de la resta d'elements. Empipat, Atum (un dels déus creadors) va enviar Shu, l'aire, perquè els separés; però Geb ja havia quedat embarassada. Atum la va maleir: només podria parir si no ho feia cap dels 360 dies que llavors durava un any. Nut era amic de Thot i li demanà que els ajudés; i Thot reptà la Lluna a un joc, en què l'astre apostava un percentatge de la seva llum (és a dir, una fracció de temps). Amb aquesta astúcia, la Terra aconseguí cinc dies de més, durant els quals van néixer Osiris, Horus, Seth, Isis i Neftis.

Tantes qualitats atorgaven al majestuós ocell, els egipcis, que la reialesa s'enterrava acompanyada d'estols embalsamats. Per contra, si un ciutadà normal i corrent matava un ibis, se'l condemnava a mort, encara que l'homicidi fos involuntari. No caldria arribar a aquests extrems de veneració, però sí que és ben estranya i una mica trista la ignorància, o el menysteniment general, d'uns companys de territori que, solament deixant-se contemplar, ens regalen tanta bellesa, coneixement i inspiració.