La farsa i els escorpins

S’imposa pensar que Marx tenia raó i que la història es repeteix primer com una gran tragèdia i després com una miserable farsa. Mirem al voltant i la tramoia mostra un corrent de fons inquietant, tot i que un punt ridícul en les formes, especialment pel que fa a la ultradreta europea i a l’espanyola en particular. Un exèrcit d’escorpins recorre les nostres democràcies liberals soscavant els valors de la convivència i la diversitat, mentre que les grans preguntes econòmiques cada cop tenen menys respostes i són més inquietants en termes de desigualtat i de garanties de funcionament de l’ascensor social.

Els valors democràtics s’enfronten a grandiosos desafiaments econòmics i socials que l’extrema dreta i els populismes aprofiten per posar en dubte tota la construcció política.

Les grans potències, com la Xina i Rússia, menyspreen la idea mateixa de democràcia sacrificant-la a l’altar de la utilitat, l’eficiència i la falsa seguretat dels seus individus, basada en una absència total de llibertat. Aquesta setmana el règim xinès ha publicat un document titulat La Xina, una democràcia que funciona, en el qual afirma que en la pandèmia els resultats de la gestió han sigut millors que als EUA, que qualifica de país polaritzat, i en què es conclou que “no hi ha un model fix de democràcia”. Deu ser part de la farsa, voler fer creure que la Xina o Rússia són un altre model de democràcia en comptes de règims autocràtics en els quals, d’una banda, Xi Jinping ha canviat la Constitució per assegurar-se el poder indefinidament i, de l’altra, Vladímir Putin ha firmat una llei per mantenir-se al Kremlin fins al 2036. Però la idea xinesa que la gestió és més fàcil amb les draconianes mesures de confinament, la censura i el menyspreu per la llibertat i el benestar dels ciutadans, és una obvietat. Més fàcil per al governant no significa millor per al governat i els seus inexistents drets ciutadans. La dictadura dona avantatges en el tauler internacional, on la Xina i els EUA representen models antagònics, però on els Estats Units estan en retrocés en el seu paper actiu de garant militar de valors i d’interessos i en hores baixes per donar lliçons morals sobre les virtuts democràtiques.

I EUROPA?

En aquest context, la Unió Europea, que té el més imperfecte millor model de benestar del món, haurà de fer front a la transició de la cancelleria alemanya i a les eleccions a la presidència francesa. La UE s’ha enfrontat a la greu crisi del coronavirus amb el beneït optimisme de la intel·ligència keynesiana, però necessita urgentment un nou pas endavant en la integració bancària, fiscal i de polítiques clau com la immigració. L’experiment de la coalició alemanya de socialdemòcrates, verds i liberals afronta la necessitat de fer reformes estructurals que acabaran condicionant els seus aliats i el paper de la UE en un món que mira cap a l’Àsia i que no l’està esperant, més enllà d’observar-la com un destí turístic amb l’atractiu de la bella vellesa.

Les eleccions franceses seran un altre termòmetre per a tot Europa. La irrupció d’Éric Zemmour ho sacseja tot en una França que torna a fer olor de polvorí social i on la represa econòmica deixa els treballadors menys qualificats i els pagesos al marge del creixement i castigats per la inflació. Els Le Pen han passat a ser uns aprenents de bruixot al costat de l’operació Zemmour. El periodista ultradretà està apadrinat pel magnat de la comunicació Vincent Bolloré, president del grup Vivendi, propietari de Paris Match, Le Journal de Dimanche, Canal+, Europe 1 i la cadena de televisió Cnews, inspirada en la Fox. Bolloré també té interessos a la italiana Mediaset i a l’espanyola Prisa -aquí espera l’aval del govern de Pedro Sánchez per tenir-ne la propietat, que inclouria El País i la SER.

En guerra amb l’Elisi de Macron, Bolloré impulsa un candidat que afirma que “l’existència del poble francès està en perill” i que parla de la “gran substitució” i de l’amenaça de l’islam sobre la França catòlica projectant una alternativa basada en un inexistent passat homogeni i gloriós. Intoxicant durant anys al seu programa Face à l’info, la seva estratègia els sonarà: enfrontament al plató per atraure audiències i repercussió a les xarxes socials, que alimenten els algoritmes de l’odi. Una estratègia que acaba condicionant l’agenda política.

MIRAR AL VOLTANT

Només cal mirar al voltant nostre per veure com la intolerància i les posicions de l’extrema dreta avancen en el debat públic i com una part de la premsa juga fort a favor seu. Només cal llegir alguna premsa madrilenya, que escombraria el català amb arguments mesquins i fets a mida de la ultradreta. Espanya sempre ha tingut periodistes en el nucli del pistolerisme, però no només cal mirar els actors de l’odi sinó també aquells que s’inhibeixen per por i oportunisme. Aquells que s’autoanomenen moderats i simplement floten sempre en les aigües del millor postor.