Farts de Díaz Ayuso
Isabel Díaz Ayuso és la reina dels titulars. La presidenta madrilenya ha aconseguit posicionar-se com una de les figures més mediàtiques i polèmiques de la política espanyola i utilitza el govern de la Comunitat de Madrid només com un pretext per intervenir en la política estatal per anar guanyant terreny i influència, fins a fer ombra al mateix líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo.
És evident que Ayuso utilitza la seva plataforma per impulsar un projecte de caràcter personalista que la situa com una alternativa potent dins el PP. En comptes de limitar-se a gestionar els afers regionals, l'estratègia d'Ayuso passa per amplificar els conflictes amb el govern espanyol i, en particular, amb Pedro Sánchez. No sorprèn que aquesta confrontació sigui un dels seus actius principals: com més dura sigui amb Sánchez, més capital polític guanya entre la seva base. Així es construeix com una líder bel·ligerant que no cedeix davant el sanchisme, el terme amb connotacions totalitàries que utilitza per deslegitimar qualsevol acció del president socialista. Aquest atac frontal, sovint desproporcionat, forma part del seu discurs habitual, que li serveix de munició constant contra tota l'esquerra.
Però Pedro Sánchez no és l'únic blanc d'Ayuso. Catalunya ocupa un espai central en la seva retòrica, tal com ha estat habitual en el discurs de la dreta espanyola. Ayuso es presenta com una defensora intransigent de la unitat d'Espanya i, per fer-ho, ataca amb duresa qualsevol intent de diàleg amb Catalunya. La proposta de finançament singular, que considera un trencament de l’Estat, o l'amnistia per als líders independentistes, són punts recurrents de la seva estratègia de confrontació. La qüestió catalana, lluny de ser analitzada amb complexitat, es redueix a un discurs simplista d’"ells contra nosaltres", on Madrid (i ella mateixa) es presenta com a guardià de la sobirania nacional.
De fet, no és res de nou. També durant el franquisme, l’esquerra i els catalans eren els enemics d’Espanya. L’habilitat d’Ayuso per aglutinar el seu electorat al voltant de la idea d'un enemic comú li ha permès consolidar una base sòlida, que veu en ella una líder que no té por d'enfrontar-se als "rojos" i als "separatistes". Aquestes simplificacions són part d'un populisme de manual, maquillat amb un posat de modernitat, que busca polaritzar i dividir, fent ús d'una retòrica incendiària que apel·la a les emocions més bàsiques de l'electorat.
Aquest populisme també li ha permès ocupar un espai polític que en altres llocs està reservat a l'extrema dreta de Vox. Ayuso ha sabut captar bona part dels seus votants amb un discurs que comparteix moltes claus amb el partit d’Abascal: la defensa identitària de la nació, l'atac al feminisme, la demonització de l'esquerra i la resistència a qualsevol forma de redistribució territorial o econòmica que pugui beneficiar altres territoris en detriment de Madrid. Gràcies a aquesta estratègia, ha aconseguit menjar terreny a Vox sense haver de renunciar completament a un estil suposadament moderat que la situï com a candidata viable per a un electorat de centredreta.
No obstant això, malgrat el seu èxit retòric, Díaz Ayuso s'enfrontaria a serioses dificultats si hagués de defensar les seves polítiques en un debat més seriós i basat en dades. Els indicadors econòmics de la Comunitat de Madrid no presenten una imatge tan brillant com ella vol fer creure. Tot i que sovint es vanta del creixement del PIB de la regió, de la baixada de l’atur o de la seva capacitat per atreure inversió estrangera, les comparatives amb altres comunitats autònomes revelen que no hi ha grans diferències que justifiquin el seu triomfalisme.
I quan posem el focus en la seva gestió, cal recordar que Ayuso ha estat la protagonista d'un dels episodis més foscos de la història recent de la Comunitat de Madrid: la gestió de la pandèmia del coronavirus. Tot i que ella es presentava com la defensora de les llibertats individuals durant la crisi sanitària, la realitat és que Madrid va ser una de les regions europees amb més morts en residències de gent gran. Més enllà del soroll, la retòrica i la pirotècnica, fets com aquests formaran part del seu llegat polític.
Isabel Díaz Ayuso ha sabut construir un personatge, una marca política forta i divisiva. Però, al final, darrere de tant soroll i tanta polseguera hi ha molt poc gruix polític. Per la batalla diària es pot sobreviure amb eslògans com “comunisme o llibertat” i banalitzar els conceptes fins a defensar que llibertat és poder-se prendre una cervesa en una terrassa. Però, tanta pirotècnia dialèctica i retòrica buida i frivolitat afarta molt.