Per què ens fascina la llista dels més rics?
"Si no hagués estat tan ric, hauria arribat a ser un gran home", diu Charles Foster Kane, el personatge inspirat en el magnat de la comunicació William Randolph Hearst que un Orson Welles insultantment jove va immortalitzar a Ciutadà Kane. Qualsevol generalització sempre té un punt de prejudici que volem confirmar. Ja ho condensa aquella màxima del cinisme periodístic: no deixem que la realitat ens espatlli un bon titular. No deixem, doncs, que la realitat ens espatlli un bon apriorisme que, en aquest cas, englobaria la gent exageradament rica.
El fet que, fa només uns dies, el contingut més llegit d’aquest diari fos la llista dels catalans més rics, segons la revista 'Forbes', fa que em pregunti quines deuen ser les motivacions que ens empenyen a consultar un llistat tan aliè a la nostra realitat; un grapat de dades que tenen alguna cosa de mal gust, de sobreabundància escandalosa i antiestètica que xoca frontalment amb el revers social empobrit que ens deixa aquesta nova crisi econòmica postpandèmica.
És absurd negar que qualsevol aproximació a aquesta mena de llistes no se sol fer des d’una neutralitat asèptica, potser perquè hi ha estadis de riquesa que volem considerar difícils d’assolir sense renunciar a uns estàndards determinats d’ètica, solidaritat o consciència social. Posar en dubte que et puguis fer alarmantment ric sense algunes concessions morals s’adiu amb la frase que Orson Welles posa en boca de Kane: no debades, el mateix sistema capitalista és tan despietat i implacable amb qui vol ascendir-hi que sovint ens pot semblar difícil conjugar l’empatia i la generositat amb la construcció d’un imperi econòmic.
És possible que els rics mirin aquestes llistes on ells mateixos surten enduts per un gaudi purament onanista o per allò de qui la té més grossa (la fortuna). Els qui mai no figurarem a la llista Forbes, però, consultem aquest aplec de noms i càrrecs amb una actitud molt més voyeurista, com qui guaita un món que no és el seu però que és massa morbós per resistir la temptació de donar-hi un cop d’ull, ni que sigui per revisar els rostres, els noms, les empreses i els ingressos a la recerca d’indicis que ens confirmin allò que volem pensar: que potser hi ha nivells de riquesa que deuen tenir un cost no monetari massa alt.
De la fascinació, la curiositat, el menyspreu o la relació estranyament masoquista de qui no té diners amb aquell qui en té ja en parla Oscar Wilde a la seva obra L’ànima de l’home sota el socialisme. Wilde escriu: "Només hi ha una classe social que es preocupa més pels diners que els rics, i són els pobres". Al cap i a la fi, vivim en un sistema que ens força a calcular la nostra vàlua en funció del capital econòmic; a jutjar-nos segons el tipus de feina, ingressos i patrimoni que acumulem. I per combatre aquesta dinàmica, o com a mínim per tractar de sobreviure-hi amb un mínim de dignitat, el més habitual és que acabem desenvolupant, com a reacció, una forma de superioritat moral que ens permet llegir la llista dels catalans més rics segons Forbes mentre ens diem, convençuts i parcialment conhortats, que com a mínim, i en la línia del que deia Kane, encara som a temps de ser grans persones.
