Per fat i fat

Un passatemps que em relaxa tant com submergir els peus cansats en un bon salt d’aigua rajant font avall o contemplar les microerrupcions que se succeeixen en la vermellor d’un bon sofregit és llegir rondalles, contarelles, llegendes. Siguin geogràficament d’on siguin i de qualsevol temps, al bessó dels contes populars sempre hi ha –entre altres– aquella idea grossa del destí de cadascú. També soc molt de resseguir constel·lacions i de deixar-me resseguir els palmells.

Tanmateix, el que sé (ves a saber d’on, però des de sempre) és que, al capdavall, aquesta gran idea del destí es pot desvestir de la capa i el vel de la literatura i ens ve a dir –bàsicament– que només ens satisfarà i atorgarà respecte fer les coses ben fetes, siguin les que siguin que fem. I a les rondalles d’arreu hi identifico un adagi central que assenyala que tant se val quina sigui la nostra comesa, no n’hi ha de bones i dolentes ni de fondes o superficials: totes s’han d’emprendre amb el convenciment que l’únic que val la pena és provar de fer-ho tan bé com es pugui, viure el dia a dia simplement a la recerca de l’excel·lència tenint en compte les possibilitats –tant a l’hora de fer-se el llit i el dinar com a la d’exercir les nostres feines “professionals”, “remunerades”, “de subsistència”. Qui fa el que pot, no està obligat a més. Ara bé: centrem-nos en la part de què o quant podem, més que no pas en el sintagma que ens allibera; fixem-nos en la responsabilitat envers el sofregit, envers la salut del riu. El destí no és gaire més que arribar al màxim de les nostres capacitats quan ens dediquem a allò que hem triat dedicar-nos, quan emprenem la labor que, primer de tot, ens hem ocupat de destriar; i assolir un estadi proper a la perfecció en aquesta activitat és l’única fita que ens sadollarà, que ens ajudarà a estar en pau amb nosaltres i amb els altres.

Hi rumio durant una llarguíssima nit d’insomni que tant em pot haver provocat la lluminària de la immensa lluna blava com el silenci inquietantment absolut de grills a l’Alt Pirineu, a Andorra. Hi rumio perquè, enmig d’una Reserva de la Biosfera hi ha un refugi amb una cuina amb un cuiner portuguès excel·lent: en Pedro, de Matoshinos, de la ciutat de Florbela Espanca, que només per pujar la llenya per al foc ja ha de treballar més que qualsevol cuiner estrellat. Va ser precisament la trobadora del seu poble natal la que va escriure que és poeta qui, en qualsevol cosa que fa, hi veu una finalitat més alta –afirmació de la qual es dedueix que poesia és tot allò que s’ha creat dedicant-hi l’esforç que es dedica a les grans fetes, a les comeses generalment acceptades com a fondes i importants. En Pedro m’ha comentat que la poesia no li agrada perquè no és pràctica, i heus aquí que no solament escric aquest text, sinó que l’hi he traduït i hem enraonat i anat cap aquí i cap allà fins que ens hem entès.

Hi rumio, en el meu i nostre fat, a partir de la llegenda que m’he llegit més recentment, en la qual un xeremier andorrà (un boner) és convidat a la festa major del poble del costat. Camí cap al bolo, per la collada d’Ordino, sobreviu a l’atac d’una gossada de llops no pas pel fet de ser el millor músic de la contrada, sinó perquè malgrat estar cagat de por continua amunt, destí enllà, vers el concert. Aparentment desemparat, però amb les seves cançons i cap als seus escoltadors –vers la seva missió. I la fortuna fa que una branca de pi foradi el sac de l’instrument, i el gemec esfereïdor que deixa anar no sigui suportable per als animals no humans. Els llops l’han pifiada perquè, en comptes de tirar-se-li tot d’una al damunt, l’han encerclat llepant-se els morros i delectant-se en el seu patiment. Era dit i fet, tenien el sopar a punt de pastora mia, però les ganes d’humiliar el pobre músic –que no formaven part en absolut del destí de ningú– els van deixar cua entre cames i morts de fam.

Em vaig relaxant, amb les Nou llegendes de Carli Bastida il·lustrades per Arnau Orobitg, havent aconseguit una entesa amb el cuiner portuguès i els grills andorrans. En Pedro ha acceptat que una bona ballada o una bona lectura donen a l’ésser un goig que assacia, i jo me’n vaig a provar de dormir convençuda que m’estic al lloc que m’havien preparat els astres –fent el que puc, mirant de passar gust i fer-ne passar. No sé si la feina per se dignifica, però és segur que treballar a gust i sortir-se’n fa sentir bé.