Columna de Josep Maria Baget Herms (Barcelona, 1944-2004) a La Vanguardia (11-IV-1980). Traducció pròpia. Aquest mes fa vint anys de la mort de Baget, i avui fa dos mesos de la mort de la model, empresària i actriu Teresa Gimpera (Igualada, 1936-Barcelona, 2024). Va ser protagonista de la pel·lícula Fata Morgana dirigida per Vicente Aranda el 1965, però no programada a Espanya fins el 1967. El crític de televisió Baget Herms va revisar-la en aquest comentari previ a l’emissió que el Segon Programa de TVE anunciava pel diumenge 13 d’abril de 1980. L’article de Baget traspua una certa nostàlgia pels anys de desclosa de l’anomenada “gauche divine” en els quals ressaltava la personalitat de Teresa Gimpera, actriu a qui aquell periodista i professor universitari atribuïa en aquesta peça una “inquietant bellesa”.
En el seu moment -1965- Fata Morgana va causar un considerable impacte a la classe cinematogràfica del país i pot considerar-se d’alguna manera com el “manifest” d’allò que es va anomenar “escola de Barcelona”. Vicente Aranda -que havia codirigit Brillante porvenir amb Romà Gubern- es va apartar del “nuevo cine español” de caire més o menys social-testimonial per a presentar una història freda, distanciada i de no fàcil lectura que s’oposava frontalment al cinema madrileny -o “mesetario”- dels Saura, Patino, etc. Fata Morgana oferia l’alternativa d’un cinema europeu, intel·lectualitzat, que no criticava la realitat social del país sinó que prescindia d’ella olímpicament. El món de Fata Morgana és el de les models publicitàries (Teresa Gimpera), les noves formes escultòriques (Corberó) i d’un temps i un lloc inconcrets. Una vaga esperança pesa sobre una famosa model en una ciutat de la qual els seus habitants fugen en massa per motius no explicats. No hi ha principi per a la història i pràcticament tampoc hi ha desenllaç. Resulta interessant revisar avui Fata Morgana, una pel·lícula fascinant i enigmàtica en la qual sobresurten la inquietant bellesa de Teresa Gimpera i l’excel·lent fotografia d’Aurelio Larraya. El catedràtic Romà Gubern escrivia a la revista Nuestro cine que “no es tracta, de cap manera, de la clàssica pel·lícula amb clau oculta, sinó d’una pel·lícula oberta (...). La intuïció afectiva, i no la raó, és la que condueix a l’espectador al llarg d’aquest hermètic recorregut a través del regne de la mort i el caos, i l’únic que es pot admetre a nivell interpretatiu és una psicoanàlisi de l’autor a través de la seva obra”. Avui que l’”escola de Barcelona” és un pàl·lid record -fins i tot negat per alguns dels seus protagonistes- serà curiós recuperar les imatges de Fata Morgana...
