El destí fatal de la libra de Facebook
El juny del 2019 Facebook va fer un anunci agosarat: en un any llançaria una nova moneda global, la libra. La idea era oferir una alternativa a les monedes nacionals en transaccions transfrontereres i oferir una xarxa de pagament per a milers de milions de persones no bancaritzades. La libra, una peça estrictament digital, seria emesa per una associació a Suïssa i tindria el suport d'un cistell de monedes nacionals, la qual cosa implicava que els seus creadors buscaven independència dels poders sobirans.
Però Facebook aviat va rebaixar les seves expectatives. La libra des de llavors ha estat rebatejada com a diem i l'entitat emissora s'ha traslladat de Suïssa als Estats Units, on ha format una aliança amb Silvergate Bank per emetre una moneda que compleixi amb les regulacions bancàries dels Estats Units. Un projecte que va començar agafant el nom d'una moneda romana i recoberta amb la imatge de Cèsar August ha acabat sent part d'una plataforma de serveis financers en línia amb seu en unes oficines corporatives a La Jolla.
El ràpid ascens i caiguda de la libra és un exemple d'un intent prematur i mal dissenyat de desafiar els poders existents. Entre altres coses, el seu destí ressalta la importància crítica de construir coalicions que vulguin i puguin jugar a l'ofensiva i alhora a la defensiva contra els adversaris.
Facebook i l'Associació Libra no van inventar la idea de les monedes digitals, que ja circulava des de feia deu anys. Tampoc estaven obrint nous camins en matèria de sistemes de pagament. Empreses com PayPal han construït sistemes alternatius a l'ombra de la infraestructura bancària existent (i moltes vegades aprofitant-se'n) des de fa més de vint anys. Aquest perfil baix era una fortalesa i una debilitat alhora: va permetre que noves plataformes s'expandissin sense encendre l'ira dels reguladors, però també va fer que depenguessin d'institucions heretades i fàcils de copiar.
Com que entrava tard al joc, Facebook esperava utilitzar el seu avantatge comparatiu com a plataforma digital amb més de 2.300 milions d'usuaris per aconseguir que les monedes digitals es convertissin en convencionals. Fent servir com a base la moda de les "monedes estables", la libra estaria amarrada a un cistell de monedes emeses per països amb una reputació d'estabilitat i amb un suport fiable dels bancs centrals. El seu valor rastrejaria una mitjana ponderada de la lliura britànica, el dòlar nord-americà, l'euro, el dòlar de Singapur i el ien japonès, encara que seria emesa per una entitat fora de qualsevol de les jurisdiccions d'aquests països.
La reacció regulatòria va ser ràpida i ferotge. En qüestió de setmanes es van organitzar audiències a les dues cambres del Congrés dels Estats Units, i polítics de tot el món van manifestar la seva desaprovació. Les autoritats nacionals ràpidament van formar un front unit i van prometre escodrinyar cada aspecte del que percebien com una amenaça per a la seva sobirania monetària. El Consell d'Estabilitat Financera, que compta amb el G-20 entre els seus membres, va llançar una revisió dels marcs reguladors existents i va començar a coordinar la resposta a la libra i altres monedes estables globals en potència.
No hi ha res que uneixi més interessos econòmics dispars com un enemic comú. L'ambició de la libra era més del que les principals potències econòmiques del món podien acceptar. No hi fa res tota la clemència que va demanar el CEO de Facebook, Mark Zuckerberg, ni la por que va sembrar al voltant dels esforços de la Xina per desenvolupar un sistema de pagament digital global: no va poder fer trontollar els poders existents.
Facebook es va veure obligat a fer marxa enrere. Primer, l'Associació Libra va començar a perdre els seus membres clau. Quan Visa, Mastercard i PayPal van marxar, tot estava dat i beneït, encara que la quantitat general de membres seguís augmentant. Per alleujar els temors polítics i del mercat, Facebook va haver de renunciar al seu propi compromís amb l'associació. Després va arribar el desafortunat canvi de nom de libra (equilibri) a diem (dia), que ha estat tenyit de problemes de copyright.
Quan l'Associació Diem finalment va anunciar el seu trasllat de Suïssa als Estats Units, es feia difícil no recordar l'infaust pelegrinatge a Canossa d'Enric IV el 1077. Enric, tot i ser emperador del Sacre Imperi Romà, es va veure obligat a humiliar-se i travessar els Alps en ple hivern per pregar clemència al papa Gregori VII, l'autoritat del qual havia desafiat obertament al designar bisbes en contravenció d'un decret papal.
El desafiament d'Enric a l'autoritat papal va ser reeixit mentre comptava amb el suport dels reis alemanys. Però el Papa va respondre excomunicant Enric, denunciant la promesa d'aliança d'altres reis i fent lobi amb ells per negar-li a Enric el seu suport tret que ell acceptés una expiació. Quan els aliats d'Enric van flaquejar, no va tenir altra opció que posar-se de genolls davant el Papa.
La marxa enrere de Facebook ha sigut menys dramàtica: una reorganització de paperassa i negociacions amb un conjunt diferent de reguladors va ser tot el que caldre per escapar-se al sud de Califòrnia. De totes maneres, la història de la lluita entre el poder secular i el poder religiós, exemplificada en l'enfrontament entre Enric i Gregori, té lliçons per als que aspiren al poder avui. Sobretot, que és arriscat arribar a la joia de la corona de la sobirania estatal –en aquest cas, els diners–. Si algú s'atreveix a fer-ho, hauria d'estar segur que tant ell com els seus col·laboradors són prou independents del poder al qual s'està desafiant.
Els titulars monetaris també poden aprendre del destí fatal de la libra. En qüestions terrenals, el poder sempre és impugnat i, per tant, sempre és temporal. Davant el desafiament perpetu d'adversaris entre bastidors, els titulars que no aprenguin a controlar-los acabaran veient-se obligats a cedir.
Katharina Pistor és catedràtica de dret comparat a la Universitat de Colúmbia
Copyright Project Syndicate
