La fatalitat de ser decisius

Nogueras
4 min
Regala aquest article

Ho diré pel broc gros: per a l’independentisme, a les darreres eleccions espanyoles hi havia un resultat encara pitjor que el de ser irrellevants a l’hora de formar govern: ser decisius. Que és el que va passar. Em refereixo, particularment, al cas de Junts. ERC ja fa temps que a Espanya se sent més còmoda fent el paperot d’esquerres que no el d’independentista, no fos cas que els de Rufián s’haguessin d’asseure amb Junts, a qui han convertit en el seu enemic principal identificant-los ara i adés com a afins a la dreta del PP i Vox.

És un cas semblant al d’ERC a Catalunya en fer president Salvador Illa. Ara Junqueras es pot escarrassar a marcar distàncies en no aprovar els pressupostos d’enguany perquè, diu, no s’han complert els acords. Però això és pura gesticulació. Ja se sabia que, posem per cas, el traspàs de tota la recaptació a l’Agència Tributària catalana era tècnicament impossible ni tan sols a mitjà termini, o que el finançament singular no depèn pas del PSC sinó d’un PSOE que mai no l’acceptarà en els termes hipotèticament pactats. Però la Marta Rovira de llavors o regalava el Govern al PSC o a ERC es feien l’harakiri forçant unes noves eleccions que els haurien acabat d’ensorrar. Quin drama, veure’t forçat a ser “decisiu” quan no tens alternativa per no ser-ho!

I aquest és també el cas de Junts. La “mala sort” els va fer decisius a l’hora de triar entre un govern del PP i Vox o un del PSOE, entre Feijóo i Sánchez. Però els grans pactes aconseguits no depenien només de Sánchez. Fer oficial el català a Europa no en depèn exclusivament. L’amnistia no la pot aplicar el govern sinó uns jutges que han prioritzat la política de l'“¡a por ellos!” I tenir les competències en immigració i estrangeria és una mossegada a la integritat de l’Estat, per la qual cosa és difícil que siguin plenament cedides. No dic que tot això no tingui cap interès: en té, i molt. Només afirmo que ser decisiu quan no tens alternativa, a la llarga, pot ser pitjor que ser irrellevant.

Aquests darrers dies, per a bé i per a mal, la situació ho ha fet transparent. El PSOE s’ha pogut permetre perdre una votació important a les Corts espanyoles perquè comptava fer-ne culpable Junts. I fins podria molt ben ser que ho hagués provocat just per això: per convertir Junts en un còmplice –transitori– de PP i de Vox. ERC bé que també ho va provar. I és que Junts no té cap control sobre el relat polític públic a Espanya, i ben poc a Catalunya. A ulls de la majoria, per unes hores, va esdevenir el partit que fa pagar les seves estratègies independentistes als pensionistes, als valencians víctimes dels aiguats i als usuaris del transport públic. I em sembla que, tot i el feliç gir de guió final, aquesta sigui la imatge que n’haurà quedat. ¿Com pots enfrontar-te a tot un aparell propagandístic de l’Estat si els teus arguments sobiranistes no són ni tan sols avalats per l’altre partit soi-disant independentista?

Ser decisius per conformar una majoria política a Espanya només hauria estat veritablement determinant si s’hagués tingut ni que fos una sola alternativa real a l’hora de forçar un acord amb Pedro Sánchez. Però una repetició electoral, amb el risc d’un futur govern de PP i Vox i regalar el govern a la pitjor dreta des de fa anys, Junts no s'ho podia plantejar de cap manera. Les conseqüències fàctiques i reputacionals a Catalunya haurien estat devastadores. Per tant, el gran malabarista Pedro Sánchez es podia permetre arribar a acords sense necessitat d’haver-los de complir –de fet, sabent que no els compliria–, alhora que Junts havia de passar per l’adreçador, per molt que ho dissimulés amb comissions garantides amb observador independent a Suïssa, o fent passar un xec –cada dia sembla més que sense fons– com a pagament per avançat.

En termes polítics, s’entén perfectament la decisió de Junts. No la discuteixo, i casos com l’actual demostren una gran capacitat de negociació, cert. Entrar en el joc de la simulació de més força de la que es té objectivament els ha fet rellevants, i hauria estat políticament incomprensible renunciar-hi. Però des del meu punt de vista, entrar-hi també pot acabar sent més una emboscada que un trumfo. La fama s’ha aconseguit assumint el paper de dolent de la pel·lícula –són els del “fugit” Puigdemont–, i el seu és un renom inflat artificiosament per la dreta per acusar Pedro Sánchez de pactar amb els enemics d’Espanya, i també per l’esquerra, pintant-los com a futurs socis de l’extrema dreta. Junts, inevitablement, s’ha convertit en una útil arma llancívola perquè el PSOE i el PP s'ataquin mútuament, amb ERC de còmplice. I com Junts mateix reconeix, sense que es compleixin els grans acords. Mantenir un perfil propi allà, però sobretot aquí, no serà fàcil. Hi ha regals enverinats!

stats