Fatxes, adolescents i escola

Ara que celebrem l’aniversari de la nostra autonomia, ve al cas recordar que Jeroni Albertí, fundador d’Unió Mallorquina, va finar fa una setmana. Un protagonista de la política balear dels anys vuitanta i un referent del centre regionalista. El seu nom s’afegeix a la llarga llista de líders polítics que ens han deixat i que lluitaren per la democràcia i l’autogovern durant la Transició. Parl de figures com Fèlix Pons, Miquel Duran, Andreu Murillo, Joan Francesc López-Casasnoves o Miquel Ramon, entre molts d’altres. Ja ho diu la cançó: “No coneixeràs senyor ni madona ni vassall / que no acabi entrant en aquest ball.” El temps passa i la natura s’imposa.

Mirant la història amb perspectiva, segurament pocs d’ells degueren pensar que l’estatut pel qual tant lluitaren acabaria sent utilitzat pels sectors més reaccionaris del país. Tot en contra de Mallorca. Qui els anava a dir que seria el nostre propi govern, els consellers i regidors electes, els que legislarien contra la llengua pròpia? L’escriptor Josep Lluís Pitarch ja ho deia, fa anys, quan parlava dels líders del Partit Popular “(...) més madrilenys que mallorquins, més espanyols que balears (...) menyspreen el català de les illes i valoren més el castellà; (...) no em ve de nou i per això sé que, d'aquest menyspreu per la llengua, se'n deriva i derivarà la seva actitud política negativa en els temes de la normalització lingüística, que reduirà al mínim, i en l'ús de la llengua en l'administració i l'ensenyament. (...) Per altra part, a tot el món democràtic es considera especialment perillós que els polítics es passin pels collons les lleis (...). Però aquests populars (...) és el que fan, passar-se per l'engonal els respectius estatuts d'autonomia i les mateixes lleis autonòmiques. Sembla que aquesta actitud és la marca de la casa (...).” Ahir Bauzá. Avui Prohens. Ells han decidit flirtejar amb l’extrema dreta i l’espanyolisme recalcitrant. El primer amb la FAES, la segona amb Abascal, només per congratular-se amb el poder i els seus dirigents estatals. Un despropòsit.

És per tot això que el govern PP-Vox té com a eix central fer una escola a la seva imatge i semblança. Els indicis són múltiples i clars. O pensau que és casualitat que el conseller Vera pasteregi –ara diu que sí, ara que no– amb temes molt delicats, com el pin parental, la zonificació escolar, la religió a les aules i el suport a l’escola privada? A més, la Conselleria d'Educació no s’amaga. Ja ha decidit implementar la segregació lingüística –sense haver rebut cap petició oficial de les famílies o de la comunitat educativa al respecte–. Així, l’elecció de llengua s'aplicarà al primer ensenyament, amb un pla pilot voluntari a Primària a partir dels vuit anys. Si els centres decideixen participar, el Govern els proporcionarà recursos perquè ho duguin a terme, en total, 60 milions d’euros –segur que més d’una escola privada ja fa cua–. Tot mentre s’obliden els vertaders problemes de l’educació, com la segregació, les addiccions als mòbils o els preocupants mals resultats acadèmics.

Això no passa perquè sí. Ser fatxa està de moda, no ens enganem, especialment entre els estudiants. A la recerca d'identitat, molts joves es refugien en ideologies d'extrema dreta, exacerbades per xarxes socials i grups de missatgeria. Els discursos reaccionaris, antifeministes, anticatalanistes i racistes s'infiltren a les aules i als imaginaris revestits de rebel·lia, oferint pertinença. Tot això empastifat pel neoliberalisme i individualisme omnipresent que han experimentat des de petits els nostres joves: “TU ets el centre. TU pots tenir-ho tot”, els diuen.

I alerta, que a més es dona un context de creixent politització del jovent mitjançant TikTok i els criptobros’. Segons els estudis, els adolescents espanyols tenen una consciència política cada vegada més gran, superior a la mitjana europea. Per exemple, un de cada tres estudiants amb edats entre 13-14 anys, estan "bastant o molt interessats" en temes polítics o socials. Increïble! I és que Espanya està al setè lloc d’un rànquing d'expectatives de participació política, que encapçala França.

Aquestes tendències, unides a la descontextualització de símbols franquistes, com la banalització del Cara al sol’ i les banderes franquistes –que ara són utilitzats sense una comprensió plena per part de l'alumnat–, es veuen reforçats per la presència de professors amb ideologies extremistes, que ja no s’amaguen dels seus posicionaments i que porten el conflicte a les sales de professors. Només així podem entendre imatges com la que va circular fa un temps amb els alumnes de l'Aixa-Llaüt, retratats amb dues banderes d'Espanya mentre feien la salutació feixista. El signe visible de quelcom que fa anys que es gesta. En definitiva, l'extrema dreta té veu d'adolescent. Com abordar aquestes actituds ultres? Aquest és l’elefant dins la sala, del qual ningú no parla. Començam?