La faula de Jotam

Al Llibre dels Jutges es conta la història del sanguinari Abimèlec, qui per poder ser rei d’Israel no dubtà a assassinar tots els seus germans tret de Jotam, el més petit. Quan aquest se n’assabentà, es va dirigir als aliats del fratricida i els contà una faula sobre un imaginari regne vegetal en el qual tots els arbres es reuniren per proclamar un rei. Ho demanaren primer a l’olivera, però aquesta ho rebutjà, ja que els explicà que hauria de deixar de fer l’oli que tant honora Déu i homes. També ho proposaren a la figuera i a la parra amb el mateix resultat: eren arbres massa enfeinats per deixar-ho tot i dedicar-se a la política. Finalment, ho demanaren al cirerer del bon pastor, un arbust poc productiu sense res a perdre. Aquest sí que acceptà l’encàrrec, però advertí als altres arbres del perill que acabàs regnant algú que no servia. 

Sovint record aquesta faula quan sent la gent queixar-se de la classe política en general, de la seva poca preparació o, fins i tot, de la poca qualitat moral d’alguns líders. La faula de Jotam és, en primer lloc, una crítica a la monarquia, una institució polèmica entre els hebreus, però és també una forta crítica a la deixadesa de la gent amb relació als interessos col·lectius. 

Quan els arbres trien el cirerer, no té sentit que més tard es queixin de la seva incompetència. Pensar que la política actua de manera autònoma, mentre nosaltres ens podem dedicar als negocis o organitzar un viatge en bicicleta a Myanmar, amaga una actitud irresponsable. Creure que arribant a situacions límit pel que fa a la radicalització i a la desafecció ciutadana, els partits i els seus dirigents entraran en un procés de regeneració democràtica, és d’una estultícia de dimensions enciclopèdiques. Primer, perquè la creença que, en situacions crítiques, la gent reacciona positivament, no deixa de ser una superstició. Però, sobretot, perquè el que cal regenerar democràticament i amb urgència no és tant la política com la ciutadania. 

Els mitjans digitals i les xarxes socials amb els algoritmes provoquen que la majoria de gent rebi la informació que els fa sentir bé i que confirma les seves creences. Això fa que grans empreses generin uns guanys espectaculars, però també té l’efecte d’anul·lar el nostre esperit crític i acabar pensant que els que s’equivoquen sempre són els altres. Lluitar contra això és complicat, no només pels beneficis d’alguns, sinó perquè, al cap i a la fi, aquesta tecnologia ens fa la vida més fàcil, ens diu allò que creim que pensam i ens dona la raó sense gaires miraments. Així podem dedicar-nos a allò que ens agrada, com pretenia fer l’olivera, encara que els beneficis dels fruits se’ls endugui un altre. 

És obvi que fent créixer l’esperit crític i ben informat entre la ciutadania no evitarem que un ministre es pugui aixecar del llit pensant que és una maça de morter i acabi en un manicomi. Però sí  que pot fer més senzill trobar solucions sensates o que persones més preparades vegin la política activa com un servei col·lectiu i no com una carrera professional. No oblidem que una comunitat política no és un club de subjectes feliços, sinó de ciutadans compromesos. Si només cercam el primer, ben aviat algú ens receptarà la seva felicitat a força de decret. O d’algoritme.