Quan les febleses són la força
Que el ministeri fiscal espanyol, en el seu informe de 2022, qualifiqui l’independentisme català de “terrorisme nacional”, s’inventi el nom d’un “Moviment Violent Independentista Català” per etiquetar-lo amb els desapareguts Grapo i ETA, i li atorgui fins a 54 accions suposadament violentes –incloses 8 pancartes, 32 talls de carretera, 5 danys pirotècnics i 11 cremades de banderes i símbols–, és un fet molt rellevant que cal valorar correctament.
En primer lloc, per si no era prou clar, posa en evidència que un estat és molt més que el seu govern. És a dir, que en el combat per la independència, l’adversari principal mai no va ser el govern de torn a la metròpoli, sinó l’Estat en el seu conjunt. Si en els moments greus govern i oposició sempre es posen d’acord –en l’aplicació de l’article 155, en defensar l'“a por ellos” o en justificar la repressió política– és perquè, en última instància, estan al servei i sota el control de l’Estat. Que a l’altra banda es tingui un govern de dretes o un d’esquerres, potser es notarà en les formes, però mai en les decisions.
Per tant, i en segon lloc, creure que es poden arribar a plantejar qüestions com l’amnistia o l’autodeterminació a través de negociacions entre un govern autonòmic i el govern d’Espanya és una quimera, per no dir d’una candidesa còmplice. Es poden assuaujar les condicions de la repressió o aconseguir tractes condescendents. Però si el govern autonòmic no té cap força negociadora en aquestes qüestions, tampoc no la té el govern de l’Estat, perquè no és a les seves mans ni tan sols plantejar-ho. En aquest sentit, és més clara la posició de Pedro Sánchez quan diu que de tot això ni parlar-ne que insistir a fer veure que tard o d’hora se’n podrà parlar.
També cal saber que els estats es defensen amb tot el que tenen a l’abast. Parlar del deep state o de les clavegueres de l’estat, sense voler-ho, és una manera de blanquejar-ne la naturalesa. Vull dir que no és que hi hagi un estat profund que actuï al marge d’un estat a la superfície: són el mateix. Per això Sánchez no pot ventilar el Catalangate: l’ha de tapar. I no hi ha cap estat, per molta reputació democràtica que tingui, que funcioni sense clavegueram. Pot tenir-lo més ben condicionat i sense fugues. Per això no es pot confiar en la solidaritat de la resta d’estats, perquè en qüestió d’aigües brutes se les tapen mútuament. Per entendre’ns: Sánchez pot visitar el criminal Xi Jinping o la xenòfoba Meloni i mostrar una complicitat autèntica, perquè no es basa en cap proximitat ideològica sinó en els interessos d’estat.
Finalment, l’independentisme més benintencionat hauria d’entendre que allò que té per febleses de l’estat espanyol, com ara la vulneració de la separació de poders, els abusos policials i repressius o qualsevol altra expressió de fragilitat democràtica, en realitat són instruments que n’asseguren la força. Fins i tot des del punt de vista de l’opinió pública espanyola –a Espanya o a Catalunya–, ho veiem cada dia als seus mitjans de comunicació: allò que per a un independentista català és una esquerda en el sistema espanyol, per a un independentista espanyol –altrament dit, un unionista–, és un motiu d’orgull, i troba que encara poc.
Fa un temps, el president Jordi Pujol, un dels pocs bons coneixedors d’Espanya, deia que els catalans sempre ens havíem equivocat menystenint-ne la importància. Que era un estat molt fort, internament i internacionalment. Naturalment –això ja ho dic jo–, es tracta d’una força i una importància que no tenen res a veure amb la seva integritat democràtica, sinó tot el contrari. Per això, digui què digui qualsevol Sánchez, per damunt sempre hi haurà un ministeri fiscal. I pensar que les febleses democràtiques d’un estat són un avantatge a l’hora d’enfrontar-s’hi és viure a la Lluna.