Article de Joan Garriga Massó (Barcelona, 1871-1956) a La Veu de Catalunya (20-VII-1931). Sis dies abans al Palau de la Generalitat s’havia aprovat el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya que aquell juliol era acceptat pels ajuntaments i després en plebiscit. Garriga Massó va ser advocat, articulista, diputat a les Corts espanyoles de la monarquia. Els proppassats 29 i 30 de juny s’ha fet a la seu de Comissions Obreres a Barcelona el I Congrés Federal organitzat per Federalistes d’Esquerra (fed).
El federalisme espanyol segueix essent per molts una mena ds comunisme governamental a l'estil proudhonià i per tant la forma més radical del republicanisme. Ara bé, les propagandes catalanistes no han estat fetes en va i es veuen sorgir en algunes contrades aspiracions francament autonomistes a més de les catalanes i això fa creure que a les Constituents hi haurà un nucli prou fort per a fer-se sentir i obligar a transaccions importants del criteri unitari. Si així fos, jo creuria oportú veure si podrà donar-se un pas més on l'estructura constitucional perquè més o menys quedessin ja formats els Estats autònoms fins en el mateix cor de Castella. És molt convenient. Fixem-nos en el que passarà si preval el criteri unitari amb tot i la transigència amb les regions autònomes. L'Estat central quedarà confós amb el local de les províncies unitàries i això serà sempre propens a dificultats. Efectivament. A Catalunya hi haurà dos Estats: un l'Estat autònom català; l'altre, el que diem República Espanyola, en el Parlament de la qual els diputats catalans elegits per a representar-la tindran seient. La República espanyola, encara que no vulgui, se sentirà més adherida als territoris que 1i queden especialment compactes que no pas als autònoms, i, naturalment, “l'esperit castellà” influirà de manera més persistent en ella. L'Estat central no serà un organisme neutre que plani sobre tols els altres, sinó que serà l”Estat Castellà” que tindrà reconegut el privilegi d’ésser considerat el president i rector de la República espanyola. Això no és convenient ni per als uns ni per als altres. Per a Castella perquè és trobarà que els diputats de los regions autònomes intervindran en els assumptes particulars de Castella que, naturalment, seran regits directament per l'Estat Central, del qual aquelles formaran part. En canvi, els països autònoms es trobaran que l'Estat Central se sentirà, en general, influït per l'esperit de la part d'Espanya que ell regeixi directament i això és propens a divergències i conflictes, sentimentals almenys, que són els més difícils de resoldre. L'estructura federal això ho resol creant l'organisme central, sense pàtria; és a dir, que l'Estat Central no fora ni català, ni castellà, ni basc, ni gallec; la mateixa capital es converteix en un Districte federal independent, que no pertany a cap dels Estats locals autònoms. Així s'eviten gelosies i refregaments d'interessos i sentiments. Serà, doncs, un mal pas que Castella no tingui també el seu Estat autònom amb capitalitat a Toledo o Valladolid, com a exemple, encara que fos un Estat més gran que els altres, en el qual estiguessin compresos Extremadura, les dues Castelles, León. Andalusia i Múrcia, o les que d'aquestes volguessin. Llavors ella fora la Prússia de la nova Espanya: l'Estat més gran que tots els altres plegats, però a la fi Estat autònom com els altres i l’estructura federativa no en patiria. Madrid podria quedar com a capital federal constituïda en districte federal autònom o ciutat lliure, residència del Govern central de la República i aquesta com a tutora general de tots planaria amb el màgic prestigi d'una unitat superior que tothom respectaria i voldria perquè cap no podria dir que era exclusivament seva, ja que fora realment de tots i de ningú com ha d'ésser l'Estat central d'una federació.