Federer i el problema moral de la bellesa

El dia que Rafa Nadal va superar Roger Federer en Grand Slams va ser un dia trist. No és una tristesa que depengui de cap preferència subjectiva. És una pena real i transcendent, que té entitat més enllà de nosaltres mateixos, com allò de si podem dir que un arbre que ha caigut en un bosc sense que ningú ho hagi sentit realment ha fet soroll, que la resposta és que sí. Aquell dia l’Univers va empitjorar objectivament, perquè el tenista que més bé ha jugat mai va deixar de ser el que més títols ha guanyat. I tot i que he començat dient que no tenia res de personal, ara em contradic. Això que podem anomenar “el problema moral de la bellesa” toca especialment de prop els catalans. Com a poble derrotat militarment, la bellesa és l’única experiència quotidiana que insinua que fer el bé és alguna cosa més que una estupidesa. I ara Federer s'ha retirat.

Però abans de parlar de Kant, parlem del revés a una mà de Federer. El revés és el cop més encarcarat. El drive ofereix un gest més potent i elàstic, i les nostres neurones mirall conspiren a favor del més natural. Per això el jugador més elegant de tots havia de tenir un revés encara més bonic que el drive. No és només que l’execució del suís constitueixi una evidència visual de com l’harmonia del cos imprimeix més força i més efecte a la pilota que la pura potència dislocada. Això és òbviament així, però no n’hi ha prou. La majestuositat de la terminació de Federer, que acaba amb els braços estesos com una ballarina esponsoritzada per Nike, no té una raó de ser funcional. La bellesa d’aquell revés és un missatge d’esperança.

És fàcil explicar per què Nadal no participa d’aquesta conversa metafísica, per això trobo molt més interessant i de proximitat reflexionar sobre el fet que Lionel Messi, tampoc. L’argentí, petit i lleuger com era en el seu apogeu, produïa un efecte molt més semblant al de Nadal que al de Federer. L’avantatge competitiu de l’argentí tenia a veure amb el seu centre de gravetat, que permetia que fes el que qualsevol voldria fer, però unes dècimes de segon crucials abans. Era una diferència quantitativa, fascinant i admirable, però accessible a l’enteniment. En canvi, Ronaldinho havia de crear una explicació nova per a cada genialitat que paria. L’atletisme i la màgia són coses diferents.

Ara ja podem parlar de Kant. La teoria de la bellesa del filòsof alemany és coneguda, però no tant la seva intenció per formular-la. Kant volia solucionar-ho tot amb dos llibres: la Crítica de la raó pura i la Crítica de la raó pràctica. El primer es preguntava què podem saber científicament, i responia que podem afirmar que l’aigua bull a cent graus, però no que Déu existeix. El segon es preguntava com hem d’actuar moralment, i responia allò tan vell de tractar els altres com voldríem que ens tractessin a nosaltres, però amb arguments nous i subtils. I en acabat es va adonar que faltava alguna cosa. 

Perquè l’obligació d’actuar moralment tingui sentit, diu Kant, els actes bons haurien de conduir a la màxima felicitat per a tothom. Com que és evidentment que el món és ple de gent dolenta que és feliç i de bones persones desgraciades, no s’entén per què, malgrat tot, una veu de la consciència ens diu que hem de fer allò que toca encara que vagi contra els nostres interessos. Segons Kant, això només lligaria si l’ànima fos immortal i Déu existís, esperant-nos en el més enllà, on els virtuosos seran recompensats finalment. El problema és que el mateix Kant havia demostrat al primer llibre que això no es podria “demostrar”. Per això es va inventar l’estètica.

A la tercera crítica Kant va dir que la bellesa respon a “la necessitat natural de tots els éssers humans d'exigir, fins i tot en els conceptes i els fonaments de la raó més alts, alguna cosa a què els sentits puguin aferrar-se, alguna confirmació de l'experiència o similar”. Vist així, el plaer estètic seria un suplement que Déu ens envia per donar forces a l’imperatiu moral de fer el bé quan aquest flaqueja. Sense l’afegitó d’una facultat tan estranya com la del judici estètic, sempre faríem tot el que cal per guanyar.

Torneu a mirar un Federer vs. Nadal i intenteu explicar racionalment per què sou més feliços en els punts que guanya el suís. No cal dir que el materialisme darwinià argumenta, persuasivament, que l’únic que passa és que trobem bonic tot allò que contribueix a la nostra eficiència. Però repasseu el comptador. Nadal té més Grand Slams, Messi té més Pilotes d’Or, i la pulcritud democràtica no serveix per alliberar Catalunya. Si tot el que hi ha en aquesta vida només tingués a veure amb assolir els nostres objectius, la bellesa seria un destorb. I no falten escriptors, filòsofs i poetes maleïts que han argumentat justament això, farts de l’opi de l’estètica i cobejosos de poder. Jo els he llegit a tots, però aleshores torno a mirar la corba que traça la pilota pentinada pel revés liftat de Federer, i aquella manera que té el temps de dilatar-se quan el suís arqueja les espatlles. ¿De debò que fer el bé no val la pena, encara que no hi hagi garanties?