La feina bruta del feminisme

L’escena és la següent: tres homes, de diverses edats –però tots joves–, xerren en una sala, on hi ha més gent. De cop i volta, bota el tema que a qualsevol feminista ja li fa més peresa discutir que tornar a la feina després de les vacances d’estiu, el cas Rubiales. I dic peresa i dic discutir perquè encara es qüestiona el consentiment d’ella i l’abús de poder d’ell. Simplement, no s’entén que no hi hagi quòrum sobre el que representen les imatges que varen enregistrar les càmeres. Tornant al grup d’homes: resulta que dos d’ells opinen que no n’hi ha per a tant per “només” un piquito, però el tercer no hi està d’acord i decideix baixar al fang per explicar-los per què el president de la Federació Espanyola de Futbol sí que mereix perdre el càrrec per això.

M’imagín aquesta escena substituint l’home díscol per una dona –jo, per exemple– i em faig l’eterna pregunta: fins on pot i ha d’arribar la nostra paciència per fer pedagogia feminista als homes?Personalment, aquest exercici –en ple 2023, quan els feminicidis oficials ja superen els 1.200 a Espanya d’ençà que se’n tenen registres– em pareix més una pràctica sadomasoquista que una passa en la lluita per la igualtat. Qui encara es resisteixi a creure que la nostra societat es fonamenta sobre el masclisme és perquè, en el fons, és conscient de tot; perquè, en efecte, sap que té privilegis i no els vol perdre.

I precisament aquí és on ells ens han d’agafar el relleu. Ha arribat el moment que siguin els homes (els qui han adquirit el coneixement suficient per desconstruir-se) els qui assumeixin la càrrega de la pedagogia envers els seus iguals. Cal que baixin al fang per fer la feina bruta i comencin a perdre, així, privilegis. Fins que això no passi, la paraula aliats tan sols serà una paròdia. Al cap i a la fi, no en tenim les dones a bastament de combatre activament el masclisme per mitjà de l’autodefensa, de la supervivència i d’assegurar-nos una vida digna malgrat totes les bretxes de gènere?

A més, si hem arribat fins aquí és perquè sabem que els drets no es concedeixen, es lluiten. Hem demostrat que la nostra veu és realment útil quan arriba a altres dones, crea xarxes i s’amplifica amb altaveus, ja sigui en forma de “Germana, jo sí que et crec” o “#MeToo”. No oblidem que, mentrestant, ells continuen a l’espai públic, defensant les coses “de tota la vida”.