Fer feina
EscriptorSembla que aquesta setmana Íñigo Errejón, de Más País —una de les escissions de Podemos—, proposava al Congrés dels Diputats la setmana laboral de quatre dies. És històricament normal que l’esquerra vulgui aprofundir en els drets dels treballadors; la reivindicació per una jornada cada vegada més curta (venim de treballar més de 60 hores a la setmana a principis del segle XX) ve de la mà d’una societat que cada dia prefereix viure millor, com és obvi, però el que no estic segur és que forçosament viure millor hagi de significar treballar menys. De fet, la immensa majoria de la gent treballa per viure bé, no per viure pitjor. A mitjan segle XX, amb un sol salari (de cap de família) una unitat familiar podia viure amb més o menys folgança; ara ens trobem que treballen tant el pare com la mare (amb la sana i normal entrada de les dones al mercat laboral), però que l’arribada de dos sous a les cases tampoc no ha contribuït a fer ningú més ric, ni a donar més benestar, estabilitat o possibilitat de gaudi a les famílies. Una sola persona treballava cinquanta hores; ara en són dues que en treballen setanta, i a canvi de més o menys el mateix.
Tots volem treballar menys i guanyar igual, o més. El problema és que el temps d’oci també és temps de consum: qui descansa, a menys que estigui allargat al llit a les fosques, també consumeix, encara que devori sèries de televisió mentre menja cacauets. L’oci és un mercat com qualsevol altre, i tan ple de treballadors com una fàbrica de torrons. Quan estem fent vacances, i marxant de cap de setmana en dijous, estem també donant feina a persones que volen treballar, com veiem aquests dies de tancament pandèmic forçós. Els que treballen a la restauració, hostaleria, transports (fins i tot els guionistes) saben que això de les jornades laborals curtes és un impossible: quan hi ha grans quantitats de gent que han decidit que només volen ‘gaudir’ hi ha massa feina per fer, i (molts) diners que guanyar-hi. Algú ha de fer rutllar el parc d’atraccions.
Personalment, conec més gent que vol treballar més, o que simplement vol treballar (i de qualsevol cosa), que no que vol treballar menys. Fins i tot els que treballen les 35 hores voldrien treballar una mica més si això els donés més salari i els ajudés després a tenir un oci de més qualitat, o més oportunitats per als seus en el futur. Reduir la jornada laboral pot semblar una provatura d’emancipació, però la immensa majoria dels treballadors senten que privant-los de la feina se’ls treu el plat de sota les barres. Tenim gairebé quatre milions d’aturats, i fa uns anys en teníem cinc, a Espanya. Dir-li a la gent que no té feina –hi ha més aturats a Espanya que votants de Podemos, per exemple– que es farà una llei perquè la jornada laboral sigui més curta sembla una broma de mal gust; com dir-li a un afamat que s’han aprovat unes lleis per reduir greixos i sucres. Al final, es crearà una nova classe aristocràtica dins la classe ‘treballadora’: els que volen i poden treballar més i ingressar més, i els que voldrien i tanmateix no poden perquè la llei els envia cap a casa a mirar la tele.