El feixisme i les nacionalitats (1938)

De l’article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949) publicat avui fa anys a Meridià (24-VI-1938), setmanari del Front Intel·lectual Antifeixista que des d’agost del 1936 va substituir Mirador, periòdic representatiu de la classe mitjana culta durant la República. Caricatures de Hitler i Mussolini, sense signatura d’autor, que il·lustraven aquest text del periodista català de la seva generació més competent en política internacional. 

Davant les qüestions nacionalitàries, el feixisme –en el més ampli sentit del mot– mostra avui una curiosa duplicitat. Tant a Itàlia com a Alemanya, adopta una posició nacionalitària davant certs problemes i una posició antinacionalitària davant d’uns altres. El criteri per a adoptar una de les dues posicions és ben senzill: la pròpia conveniència. Quan l’aplicació del principi de les nacionalitats pot afavorir els interessos o els plans de Mussolini o de Hitler, hom recorre a aquest principi per a treure’n totes les conseqüències, fins les més exagerades i discutibles. Quan el mateix principi fa nosa, hom en prescindeix per a apel·lar a les més ferotges tesis de l’unitarisme i del centralisme. Alemanya, i especialment Prússia, van mantenir fins a la gran guerra [la del 1914] el contrast entre el règim federal del primer Reich i el règim d’opressió damunt els polonesos i els danesos que hi estaven enclosos. Aleshores els alemanys eren generosament federals per a ells, i terriblement unitaris per als ciutadans de raça i llengua diferent que tenien sotmesos. Les llibertats autonòmiques eren per a les regions (reialmes i principats) de caràcter germànic, no pas per als territoris d’altres nacions annexionats al Reich, com l’Eslevig danès i la Posnània polonesa. I com que el principi de les nacionalitats no convenia a Alemanya, aquesta n’era contrària, a despit d’haver-lo invocat abans en interès propi, i els seus més famosos teoricistes polítics el combatien asprament, bo i posant la cultura per damunt de la raça i de la llengua, és a dir, la cultura germànica per damunt de la raça i la llengua dels altres pobles. La concepció nacionalista germànica era per a ús exclusiu dels alemanys. Si Alemanya tenia dret a la seva independència i a la seva completa unitat nacional, no era en virtut de cap principi general aplicable als pobles diversos, sinó en virtut d’un privilegi especial de poble superior, escollit, i destinat a imposar, per la força si calia, la seva espiritualitat i el seu domini en el món. Aquesta concepció, sortida dels filòsofs, concretada pels tractadistes de dret públic i practicada pels polítics, va ésser el senyal distintiu de l’imperialisme germànic en els temps del Kaiser. En aquells temps, Itàlia pesava ben poc, políticament. Si, dins la Triple Aliança, Alemanya dirigia i Àustria era el brillant segon, Itàlia resultava un tercer que no brillava gaire. La seva doctrina política era ensems nacionalista i unitària. L’ideal de la Itàlia única –ideal del Ressorgimento– coexistia amb una organització interior fortament unificada. [...] La Itàlia de Mussolini manté ara un règim d’opressió i assimilació al Tirol i a les comarques eslovenes del seu reialme. I quan es tracta de l’estructura d’Espanya, el feixisme italià és fèrriament unitari. No hi vol regionalisme, ni federalisme, ni catalanisme. “Una Espanya una i unida” ha dit Il Popolo di Roma, donant a la frase el seu pitjor sentit unitari i assimilista. [...]