Article del poeta, periodista i diplomàtic Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) signat amb el pseudònim Bellafila i aparegut avui fa noranta anys a La Publicitat (13-VII-1934). La policia havia sorprès una reunió clandestina dels falangistes de José Antonio Primo de Rivera en un local de Madrid. Hi tenien armes i explosius. Dos anys després Falange Española es va sumar a la insurrecció militar contra la República.
Amb motiu de la detenció de feixistes madrilenys en llur centre pròxim a la Presidència del Consell, en lloc plaent de la Castellana, hom reparla d’aquest falangisme on no manquen pas dames de romàntics abandons, sorges vagatius, senyorets cretins, ni pinxos de físic patibulari. No sé pas, en aquesta hora, si la mirada de les autoritats en els designis i tresques del falangisme seria gaire profunda i gaire insistint: segurament valdria la pena d'assegurar una neteja. Aquest mot sembla dur; però l’escric tenint en compte, no solament la vocació subversiva, el conegut desfici de procedir a atrocitats salvadores, sinó també un altre aspecte, ben curiós, del falangisme; vull dir el seu caient de negoci, de sagnia poderosa a les butxaques de la riquesa sobretot titulada. Hi ha una munió de vius, de "sablistes", d'eixugadors de safates petitòries i caixes d'almoina, de defensors contra perills improbables i amb tarifes exagerades, d'intimidadors — amb certes trameses alarmants — als monàrquics que no acaben de deixar-se entabanar, que figuren entre les forces falangistes, i li donen, cal reconèixer-ho, un to animat i pintoresc, de rebotiga que podria inspirar aiguaforts tradicionalíssims com els de Quevedo i els de Goya. Sobre aquestes particularitats voldria jo una acurada enquesta: l'element terrible del feixisme espanyol restaria del tot eliminat amb la fundació d'aquell batalló disciplinari que algun cop he proposat, on figurarien tots els professionals de la violència, el que porta una corona brodada als calçotets al costat del que s’ha fet gravar altres emblemes en la seca pell: però certs articles del Codi Penal permetrien de fer treballar, en obradors de l'Estat, a mant interceptador de "socors blans", d'ofrenes degudes a la iracúndia dels privilegiats d'ahir, d’òbols de vídues esgarrifades amb una República poc menys que antropofàgica, d’abocaments de dinerons provincians per al nou atenyement de la unitat d'Espanya. Posat que accedim a dignificar amb el nom d'ideal la retòrica tronada del feixisme espanyol, jo voldria veure, per peces menudes, que hi ha a l'altra banda d'aquest ideal. Seria exemplar de saber-ho, i de fer-ho córrer. Tot ciutadà, si no vaig errat, té interès a fer un sospesament de les valors espanyoles consuetudinàries que hi ha en un moviment que ha de salvar-nos tots amb l'oratòria cursi, les versions més modernes del trabuc, la sobtada percepció —en un revolt de carretera— de quintes voluntàries, i la meditació d'un gran cop patriòtic. Qui pintaria aquest bodegó, aquesta "natura morta" d'uns quants ripis, una camisa de color soferta, un parell de bombes i un "rossinyol"? Un jurat verament republicà hauria de poder donar-li primera medalla.
