La felicitat del drac

El dia de Sant Jordi els escriptors som molt feliços. Anem assaborint l’enorme èxit de publicar un llibre en aquest país on tothom llegeix gran quantitat de literatura, i la gent se’ns apropa, ens besa i es fa fotos al nostre costat com si fóssim futbolistes o goril·les albins, estrelles del porno o polítics a l’exili. T’has de treure la gent de sobre, perquè l’escriptor és el nou gendre perfecte. Les senyores et presenten les filles solteres, els polítics et compren els llibres com si fossin reveladors d’alguna cosa prominent, les televisions t’empaiten i et tapen la boca amb els micròfons. Encara és millor ser escriptora perquè et pots pintar els llavis; a les escriptores sembla que els basta tenir ‘una cambra pròpia’ per escriure bé mentre els escriptors no fem ni amb un palau amb senescals. És maco ser escriptor, als Països Catalans, és molt maco ser escriptor en català als territoris en llengua catalana. S’ha de parlar més del que té la literatura de superpoder. Tothom ho veu –no treus res nou per Sant Jordi, enguany?, pregunten els taxistes– com una cosa d’una normalitat fantàstica; cada llibre teu és celebrat i aplaudit com si fos una cosa molt bella i estupefaent. Jo volia ser escriptor perquè m’agrada que es digui: mira, l’escriptor, com qui diu, mira, el peixater o la costurera. Fem llibres perquè no sabem fer res més. M’agradaria fer una novel·la que curés la lumbàlgia. Els llibres són animalons sentimentals, criatures vives i veus garratibades. Ens reunim amb els poetes en soterranis foscos i ens expliquem com van anar els combats de boxa, els divorcis i els pactes amb els extraterrestres. Anem a festes amb majordoms reials, dramaturgues de temporada i cantants amb papada dura. A fora plou una mica, però val més no fer-se mala sang. Hi ha periodistes barbuts que tenen línia directa amb el ministeri, però ens abracem, parlem dels nostres fills, es projecten repúbliques i adulteris, els novel·listes sempre parlen de diners i de córrer mitges maratons, tothom té una pedreta particular i esgotadora, que va picant davant dels altres com si fos la cosa més important del planeta. És igual la presó o la mort mentre circulen els canapès o les il·lusions més desaforades. Tothom sap que es venen a carretades, els llibres, i que la lectura és la pregària secreta de les ànimes més fondes del país. T’has de fer escriptor quan no et queda més remei que escriure perquè la vida t’ho mana, i perquè t’és igual que per Sant Jordi se’n venguin cinquanta exemplars o tres milions. Sant Jordi era un llibreter que tenia un drac a les golfes que menjava paper moll, i que es va casar amb una princesa que era la filla guerxa d’un notari de dretes. Això s’ha de tenir molt present. Ens agrada escriure però potser acabaran aconseguint que odiem els llibres, que fet i fet només són com a capsetes de puros plenes de paraules que s’enfilen com formigues, i a les quals costa fer dir alguna cosa de valor. Però tornem a fer la crònica. Jo volia parlar del dia de Sant Jordi però m’he embolicat amb la retòrica.