La felicitat dels mil·lennials

Fa uns dies, Pau Cusí parlava del cansament vital de la generació mil·lennial després de dedicar els primers anys adults al servei d’una falsa promesa que es concretaria en la premissa "Si t’ho curres, si et sacrifiques per allò que t’apassiona, tindràs una vida plena i seràs feliç". En principi, el terme mil·lennial englobaria les persones que van arribar al món durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. No obstant això, i malgrat que, quan es parla de generació, es fa precisament amb l’ànim de generalitzar alguns trets comuns en les persones nascudes durant un mateix període de temps, cal analitzar separadament les vivències d’una persona nascuda l’any 1981 i que, per tant, tenia vint-i-set anys quan va esclatar la crisi econòmica de l’any 2008, i les d’una persona postolímpica que aleshores estava immersa en l’adolescència. 

Per què, però, cal fer aquesta distinció i, sobretot, què té a veure, això, amb el tema que ens ocupa? La veritat és que aquesta voluntat de diferenciar les experiències d’uns i altres em permet introduir la següent opinió personal: tots els mil·lennials tenim motius de sobres per sentir-nos frustrats, indignats o impotents davant el panorama laboral —i, de retruc, personal, familiar i econòmic— que ens ha tocat encarar, però m’atreviria a suggerir que només els primers mil·lennials —i també els nascuts a finals dels setanta, encara que no se’ls englobi en aquesta terminologia— van començar a ser adults amb una "falsa promesa": amb uns projectes de vida en ment que es van tornar obsolets quan ells tot just s’estrenaven al món laboral o quan sortien de la universitat amb la sensació d’haver seguit la pauta correcta que els havia d’aconseguir una bona feina i una estabilitat equiparable a la dels pares. Aquells mil·lennials incipients van haver d’improvisar un escenari que ni ells ni la generació precedent no havien conegut, i és que, per entendre’ns, quan ja tenien tots els ingredients, es van trobar que els havien canviat la recepta. 

En canvi, els qui vàrem començar la universitat a partir del 2010 i més enllà; els mil·lennials que vàrem estrenar el pla Bolonya en plena crisi econòmica, potser tenim al davant uns desafiaments que són fins i tot més desconhortadors que els de la gent de començaments dels vuitanta o de finals dels setanta, però crec, i ho dic molt honestament, que no podem refugiar-nos en falses promeses. És a dir: els qui vam començar la carrera quan ja feia uns anys que existia una crisi econòmica que havia fet anar-se'n en orris els vells paradigmes i les fórmules infal·libles tenim, sens dubte, tot el dret a reivindicar alguna certesa, per petita que sigui, i a demanar empatia als qui encara jutgen els nostres escenaris amb els baròmetres que tenien sentit quan el món en conservava una mica, de sentit. Però també convindria que recordéssim quina promesa ens van fer, qui va fer-la i, sobretot, si és possible que tots plegats compréssim la promesa enduts per un idealisme tossut, per una inèrcia no qüestionada o, simplement, per una absència d’alternatives més enllà d’abraçar aquesta premissa residual, fonedissa i claríssimament anacrònica. "Si t’ho curres, si et sacrifiques per allò que t’apassiona, tindràs una vida plena i seràs feliç": ben mirat, hi ha alguna cosa en aquesta promesa que, en cas de sentir-la, ens hauria d’haver grinyolat des del principi, i és la promesa de la felicitat. Al capdavall, fins i tot la Declaració d’Independència dels Estats Units reivindicava el dret "a la recerca de la felicitat"; a la recerca, i no a la felicitat mateixa, que s’assembla més a un privilegi. 

Potser elsmil·lennials haurem de fer l’exercici d’analitzar si realment ens hem pensat que tenim dret a estudiar el que vulguem i on vulguem, a treballar on ens vingui de gust i sense gaires renúncies socials i familiars, a acabar obtenint èxit i riqueses fent allò que ens agrada i, en conseqüència, a ser feliços, així en general. És possible que ens toqui convertir l’exigència de felicitat i de plenitud en una aspiració legítima que ens ajudi a no caure en la resignació; que ens calgui també fer-nos immunes als discursos condescendents dels qui, situats en un escenari laboral que és impensable avui en dia, pretenguin convèncer-nos que, si no trobem la felicitat, és només perquè no la busquem bé. Mentre assumim, però, que no tenim altre remei que transcendir qualsevol promesa que ens faci perpetuar uns esquemes caducs, tenim tot el dret a denunciar que, fins i tot canviant els antics models, la recerca de la felicitat ens l’estan posant complicadíssima.