Felipe i Guerra: el ‘tamayazo’ són ells
Aquest parell de senyors un dia van ser la cara progressista d’Espanya al món (i a Catalunya). Van representar el canvi, l’adeu definitiu a la dictadura, i van pilotar l’entrada a Europa. La màgia es va començar a esvair aviat. La Loapa, tombada per un aleshores Tribunal Constitucional progressista (un altre miratge), ja va ser un seriós avís. Amb ella, el PSC s’acabaria quedant sense grup parlamentari. Després va venir l’entrada a l’OTAN amb aquell esperpèntic "d’entrada no" que volia dir exactament que "sí", al mateix temps que assistíem al terrorisme d’estat via GAL per acabar amb ETA. Es van emborratxar de poder i de popularitat, i realment en van tenir molt i molta. Tres majories absolutes seguides i una quarta victòria el 1993. Felipe González va governar de 1982 a 1996.
Ha passat a la història com l’artífex de la modernització d’Espanya: política social (educació i sanitat universals) en paral·lel amb una praxi econòmica liberal (una reconversió industrial que els va enfrontar amb els sindicats) i una forta inversió pública en infraestructures (endeutament i diners europeus), tot tenyit d’escàndols de corrupció. Amb el felipisme, Espanya va girar full del franquisme alhora que oblidava el passat republicà (es va tornar a fer monàrquica, més concretament juancarlista), va enterrar el colpisme militar (reforma de l’exèrcit sense fer escarafalls) i es va fer una mica plural (autonomies del cafè per a tots). Tot, esclar, dins d’un ordre nacionalista que al capdavall ha portat el ressorgiment de la bèstia latent.
Aquella Espanya del canvi ha envellit malament. Ho hem vist amb l’exrei Joan Carles i fa temps que ho veiem amb Felipe González i Alfonso Guerra. No és que s’hagin quedat atrapats en el seu temps de glòria. És pitjor. Han posat la marxa enrere, excitant el seu espanyolisme i entrant a jugar impúdicament en el camp d’una dreta cada cop més ultra, una letal convivència que deuen considerar un mal menor. Com els GAL, oi?
La pressió histèrica sobre Pedro Sánchez que ara mateix exerceix el duo Felipe i Aznar (l’home que el va derrotar a les urnes) és de campionat. Objectiu: avortar un hipotètic acord sobre l’amnistia, que segons Gerra suposaria "una humiliació deliberada de la generació de la Transició". Ho diu el mateix Guerra que es va "cepillar" l'Estatut i va encendre la flama del Procés. Es veu que a Espanya la història s’ha d’aturar. La Transició no es toca ni es critica ni es qüestiona. La Constitució, tampoc: més ben dit, es reinterpreta a la manera més restrictiva possible. Els que un dia van ser progressistes avui són immobilistes, els que van pilotar el canvi no estan disposats a cap nou canvi. Els young nationalists (tal com els veia la premsa estrangera) són ara ultranacionalistes i es creuen i escampen les mentides de la propaganda fake: "Els nens a Catalunya no poden ni parlar castellà al pati", Guerra dixit. Cal salvar Espanya de la seva realitat plurinacional, el tabú etern.
Pedro Sánchez ha bastit el seu PSOE amb l’oposició explícita de Felipe i Guerra. Si fos per ells, fa temps que estaria defenestrat. És probable que els dos avis portin la guerra contra Sánchez fins al final: encarnen l’esperit del tamayazo, de l’eventual traïció salvapàtries. "No podem deixar-nos fer xantatge per ningú, i menys per minories en extinció". Així veu González l'independentisme. D’altaveus no els en falten. Ni de mala llet. Ni d'estranys companys de viatge.
Contra això, per a Sánchez el pacte amb Puigdemont (amnistia i llengua a canvi de la renúncia a la unilateralitat) és el seu cop d’audàcia per derrotar l’immobilisme de Felipe i Guerra. Sánchez té sentit del poder i de la història. Si ells van encarnar el canvi de la Transició, ell aspira a pilotar un salt endavant per reconèixer la realitat persistent d’una Espanya plural i una mica (ja veurem quant) plurinacional. Veurem fins on s'ho creu. La jugada és arriscada perquè té mitja Espanya en contra. Però com els seus predecessors socialistes, juga fort. En realitat, és el seu millor deixeble.