Feminisme: el canari de la mina
Sembla que gràcies a la sèrie Adolescència molts s’han adonat dels perills de deixar els nens sols a internet i han descobert l’existència de l’anomenada masclosfera o els grups de cèlibes involuntaris que odien les dones. Benvinguts al món dels sabers i coneixements que han anat teixint i acumulant les pensadores, investigadores, activistes i opinadores feministes que fa temps que parlen del tema. El problema és la curiosa ceguesa selectiva que els agafa a molts senyors (i alguna senyora) quan qui escriu o parla és una dona i a sobre feminista. Sorprèn, i molt, que encara operi aquest mecanisme, com si el feminisme només fos cosa de dones i als homes no els calgués ni llegir-les ni escoltar-les. Una vegada li vaig dir això mateix a un col·lega que tenia el costum de no esmentar mai, ni per error, cap dona escriptora. Molt ingènuament vaig voler-li fer entendre, des de la simpatia i la bona fe, que allò no era normal, que no llegint feministes s’estava perdent un corpus molt interessant que és útil no només per al segon sexe sinó per a tota la humanitat. Es va indignar com si l’hagués insultat i em va respondre: "Què vols dir? Que per parlar d’igualtat he de llegir feministes?" Juro que això em va passar en aquesta dècada i en aquest continent.
Cadascú pot llegir el que vulgui, per descomptat, però descartar sistemàticament les feministes és renunciar a un punt de vista sobre el món que sovint ha servit per anticipar perills i riscos de les transformacions contínues en què vivim. Quan des d’una perspectiva igualitària es denuncia que el neoliberalisme extrem imperant pretén poder-ho comprar i vendre tot, fins i tot els éssers humans amb pràctiques com els ventres de lloguer o la prostitució, el que fa és intentar posar-li un fre ètic al mercantilisme radical, i si el posa per a les dones també el posarà per a la resta perquè si una societat adopta l’escala moral del moviment impedirà que qualsevol pugui ser venut o explotat. Quan el feminisme va començar a denunciar els fonamentalistes que ens volien fer tornar a un ordre antic de subjugació i manca de llibertat el que estava fent era assenyalar el perill que comporta per a tots els ciutadans el fet de teocratitzar les democràcies, el perill de tornar a uns règims en què Déu està per sobre de la sobirania dels homes i els mecanismes amb què s’han dotat per governar-se. Quan ara assenyala les implicacions per a les dones d’una teoria del gènere promoguda per poderoses entitats farmacèutiques i contagiada socialment a través d’una virtualitat que escindeix l’individu de la seva realitat material no només està defensant els drets basats en el sexe real (l’únic sexe que existeix, de fet) sinó que està posant un fre a la medicació massiva de tota la seva població, a la patologització del malestar que provoquen els estereotips sexistes tant per a les noies com per als nois i està posant sobre la taula la falta d’ètica d’uns professionals de la salut disposats a mutilar nens i nenes sanes en nom d’una ideologia suposadament progressista que amaga els ingents guanys econòmics que se’n deriven. De nou la defensa de la igualtat entre homes i dones és, a la pràctica, una barrera interposada a la voracitat carnívora d’unes corporacions que han traspassat tots els límits coneguts. I si els traspassen amb les persones dites “trans” també ho faran tard o d’hora amb la resta. Com que seguim sense escoltar-nos les feministes, però, haurem d’esperar que Netflix faci una sèrie sobre una adolescent penedida d’haver pres bloquejadors de la pubertat o d’haver-se sotmès a una doble mastectomia. Potser llavors hi veurem clar i ens preguntarem, com ens preguntem avui amb Adolescència:com pot ser? Com hem deixat que passés?
