El feminisme no és patrimoni europeu ni occidental

L’any 1948 l’Iraq concedeix el dret de vot a les dones. A Espanya, després dels lapses republicans, hauran d’esperar fins al 1977. El 1957 Tunísia consagra el dret al divorci també per a les dones. A Espanya no serà fins al 1981, malgrat les breus excepcions de la República. Des del 1973 l’avortament és legal a Tunísia. A Espanya no ho serà fins al 1985. Ara bé, feta aquesta reveladora comparació, és innegable que els indicadors de desigualtat entre homes i dones al món àrab són encara d’entre els pitjors.

Això no obstant, el feminisme no és patrimoni europeu ni occidental. De fet, els moviments feministes tenen una llarga història al món àrab i musulmà, una història desconeguda o expressament omesa, de mobilitzacions i lluites contra la colonització, l’ocupació, el patriarcat i l’autoritarisme persistent. Una història marcada per grans traïcions, com la de les revolucionàries iranianes del 1979, i per grans batalles per la igualtat de drets; una història amb poques victòries i molts retrocessos. També el feminisme al Sud és divers, com ho és a casa nostra, i adopta formes i estratègies diferents. El feminisme tradicional laic ha estat el pal de paller de la lluita per guanyar igualtat en drets, sobretot en aspectes jurídics. Paral·lelament, el feminisme islàmic aposta per un lectura des del paradigma islàmic, amb una interpretació no patriarcal i un impacte més enllà d’entorns de majoria musulmana.

La realitat és que des dels països occidentals s’omet aquesta realitat feminista i es tendeix a titllar les dones àrabs i musulmanes de subjectes passius sense capacitat d’agència, enclaustrades sota un vel que esdevé l’element central dels discursos sobre la regió i que, de retruc, alimenta el racisme i la islamofòbia. Aquesta representació com a víctimes passives anul·la automàticament la consideració i la complicitat amb les dones que lluiten no només contra la discriminació de gènere sinó també contra la manca de llibertats i de respecte als drets fonamentals. Aquest és l’encreuament fatal que moltes vegades s’ignora: a banda de la religió, ¿fins a quin punt és responsable l’autoritarisme de preservar o fomentar una discriminació contra les dones històricament arrelada a les dues ribes de la Mediterrània?

De fet, molts règims polítics autoritaris han utilitzat la qüestió de manera oportunista i instrumental per als seus interessos de promoció o supervivència: reprimir les dones és reprimir l’exercici de ciutadania, sens dubte, però cooptar les dones i presentar una façana externa de cara a Occident de “reformisme feminista” és un “blanqueig” que converteix les dictadures en règims més acceptables.

Aquesta mateixa hipocresia es produeix al cor de les democràcies occidentals, quan justifiquen una guerra en nom de les dones, per salvar-les de les servituds d’un règim religiós. Com George W. Bush va fer amb l’Afganistan el 2001 o François Hollande a l’hora de justificar la intervenció a Mali. La idea d’anar a la guerra per “salvar les pobres dones musulmanes” no deixa de ser una forma d’infantilitzar i victimitzar les dones musulmanes, i si només per això és qüestionable, quan es desvelen les intencions reals d’aquestes intervencions militars l’honorable missió del cavaller cristià salvador queda encara més en entredit.

No cal salvar ningú. Les dones ja se salven soles. Són valentes, competents, capaces, determinades. Només cal replantejar-se si les nostres aliances a la regió contribueixen a reforçar-les o, per contra, el que reforcen són aquells sistemes polítics que les volen sufocar. Pensem en salvar musulmanes mentre no veiem l’impacte que moviments com el #MeToo han tingut als països àrabs. #EnaZeda a Tunísia i #AnaKaman a Egipte i el Líban han creat un nou espai on milers de víctimes trenquen el silenci dictat per les normes patriarcals, fan visibles casos d’assetjament sexual i, fins i tot, sentències sense precedents.

L’antropòloga Lila Abu Lughod va ser la primera a denunciar la instrumentalització de les dones per justificar guerres i agressions: guardeu-nos, doncs, de ser salvades. Deia l’escriptora egípcia Nawal al-Saadawi que abans de “desvelar” els cabells calia “desvetllar” les ments de tothom, principalment dels autòcrates al poder però també les ments occidentals que s’obstinen a no veure les “dones valentes” de qui ens parla Txell Feixas al seu llibre, i que trobarem si volem veure-hi més enllà dels nostres propis prejudicis i vels mentals.