Som feminista (de classe)
El 8-M ja no m’interpel·la com a feminista (de classe) que som. És cert que encara és una jornada reivindicativa, però conviu amb els intents del capitalisme de fer-lo seu i mercantilitzar-lo. La situació és cada any pitjor. Mentre que milers de dones es manifesten pels seus drets a bona part dels municipis de les Illes, les franquícies i les grans superfícies decoren els aparadors amb tons roses i liles i cors –ja se sap que a les dones ens encanten els colors suaus, els corets i els ossets de peluix– i ofereixen productes eminentment femenins com colònies –a les fèmines ens agrada molt fer bona olor–, robots aspiradors –una dependenta em va assegurar una vegada que el robot aspirador té la capacitat de canviar la vida de les dones– i maquinetes per depilar-nos sense dolor –les dones peludes són un insult a la vista!–.
El 8-M s’ha convertit en un dia per anar uniformades, sempre amb alguna peça de roba lila i una xapa a la solapa. I si ets una dona política, no pot faltar la foto amb un gran somriure i un posat de germanor amb les teves companyes de partit. Perquè mola molt reivindicar el paper de la dona a la societat, per molt que la resta de l’any tot continuï igual.
El cert és que m’emprenya la transversalitat del feminisme. Perquè s’hi han sumat senyores de dreta rància que ho viuen com un acte estètic i que eliminen tota la capacitat transformadora d’un moviment que ha de contribuir a un món millor.
En uns temps en què la divisió entre esquerra i dreta no serveix per explicar el món, i on moviments com l’ecologisme i el feminisme han demostrat sobradament el seu potencial transformador, cal repensar on ens situam, amb múltiples eixos que s’entrecreuen. Ens conformam amb el green washing, o propugnam el decreixement com a punt de partida per deixar de ser consumidors i tornar a ser ciutadans? Ens posam una xapa i ens feim una selfie, o treballam de valent per a una igualtat que a hores d’ara no és més que un producte de màrqueting polític?
Personalment, no som capaç de concebre el feminisme ni de pensar en el patriarcat sense tenir com a referència la lluita de classes. Perquè no es tracta només que homes i dones tinguem els mateixos drets: no totes les dones tenen el mateix punt de partida, i aquesta línia de sortida sol ser molt més fotuda per a les dones de classe treballadora, de famílies amb menys mitjans per oferir futurs brillants a les seves filles. I si anam a un marc global, la problemàtica de les dones europees, blanques i residents a països desenvolupats sembla un acudit si es compara amb la situació que han de patir les dones de països com Afganistan, sense els drets humans més bàsics.
De fet, una perspectiva de classe enriqueix la visió i aporta una càrrega de profunditat –tal vegada això ens ajudarà a no frivolitzar–. Perquè no hi ha res més trist que comprovar com es banalitzen els moviments socials perquè hi guanyin les de sempre.
