Ferrovial i l’ètica del capital

Fa poc més d’un segle Max Weber escrivia sobre la importància de les creences en la formació de l’esperit (i la pràctica) capitalista, que va fer possible, de la mà dels emigrants centreeuropeus protestants, el miracle del capitalisme nord-americà. Weber defensava que l’ètica protestant era distinta de la catòlica, que havia prohibit fins i tot la usura durant segles. La d’aquells emigrants que colonitzaren el ‘nou món’ era una ètica que valoritzava el treball i l’esforç individual. És el fonament del somni americà o del mite de l’emprenedor, ben vigents avui dia. Des dels inicis, cap dòlar imprès per la Reserva Federal no ha deixat de recordar-nos que “In God We Trust”, és a dir: hem arribat fins aquí perquè Déu ha estat amb nosaltres.

Ben segur que l’ètica protestant va tenir la seva rellevància, però també l’espoli als nadius americans i l’esclavitud. Perquè, en realitat, les creences són això: creences i mites que serveixen per justificar unes determinades pràctiques, en aquest cas econòmiques, però que alerta: també serveixen per vivificar-les i reproduir-les. Les paraules pronuncien el món, que diria Paulo Freire.

Rafael del Pino, president de Ferrovial i una de les fortunes espanyoles reincidents a la revista Forbes, no és precisament un self-made man sorgit del no-res, ni cap exemple d’esforç individual. Els mites –un dels puntals de la doctrina que s’ensenya a les escoles de negocis tan presents al Madrid d’Ayuso– s’encarreguen de vestir el costat més salvatge d’aquest sistema, que creix a costa de processos d’acumulació i espoli generadors d’enormes desigualtats. Del Pino, al capdavant d’una de les empreses espanyoles que més contractes públics ha ‘aconseguit’ a les darreres dècades –que no guanyat, com així han determinat els tribunals–, s’ha fet d’or en democràcia, però la seva ‘sort’ ja la va determinar la famiglia durant el franquisme, amb vincles amb Millán-Astray i els Calvo-Sotelo, entre d’altres, que els varen situar en una posició de privilegi i conxorxa amb el règim. Ningú no guanya 3.800 milions d’euros de manera decent, sense comptar els 5.000 milions que acumulen també la resta de germans de Del Pino. Ningú.

Aquestes xifres no són fruit ni de l’esforç, ni de la innovació, ni de la responsabilitat social. Són resultat de les dinàmiques més podrides d’un règim democràtic cada cop més afeblit enfront d’un poder econòmic amb més presència al deep-state, a l’estat profund, que molts ministres del govern de Pedro Sánchez. El seu poder és de tal magnitud que, tot i els laments de Moncloa pel fet que Ferrovial hagi decidit traslladar-se als Països Baixos per tal de fer dumping fiscal, fa només unes setmanes coneixíem la intenció del Ministeri de Foment ‘socialista’ de privatitzar la torre de control de Palma i adjudicar-se-la a l’empresa d’aquest personatge. D’aquí a poc, si no hi posam remei, la nostra seguretat aèria dependrà d’ell i del seu compte de beneficis.

Lamentablement, no és un cas aïllat. Recordem fa uns mesos el president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, titllant de beneites les famílies que, ofegades en l’onada inflacionista i amb els preus de l’energia pels niguls, no es canviaven a la tarifa de ‘mercat lliure’. O el cap de la patronal espanyola, Antonio Garamendi, rebutjant la pujada del salari mínim, alhora que es posava a ell mateix un salari de més de 400.000 euros. O els propietaris de les grans cadenes d’alimentació com Carrefour o Mercadona negant-se a oferir una cistella bàsica d’aliments –amb l’honrosa excepció d’Eroski, que és una cooperativa–. O la hipocresia dels grans equips esportius (i no sols del futbol) que s’han deixat colonitzar pels petrodòlars de les dictadures islamistes, mentre ens queixam del canvi climàtic…

Ens han de preocupar, també, exemples més propers, com la recent fusió d’Iberia (AIG) i Air Europa (Globalia), un altre negoci d’emprenedors que veurem com afecta el dret a la mobilitat dels illencs. O una altra qüestió, invisible als ulls dels qui aquests dies prenen canapès junts a la ITB de Berlín, hotelers i autoritats: l’aterratge dels anomenats ‘fons voltor’ en el món turístic balear. Compren hotels de grans cadenes que s’embutxaquen a l’instant grans quantitats de diners, i les marques ‘locals’ continuen gestionant l’establiment, com si tot continuàs igual però… Amb qui es podrà negociar el conveni d’hoteleria, d’aquí a uns anys? Com ens ha anant, amb la regulació del lloguer turístic, quan l’administració d’una trista província ha de lluitar amb el poder de multinacionals disfressades d’‘economia col·laborativa’ com Airbnb?

Doncs sí, aquesta és l’ètica del capital, i no una altra. El seu èxit consisteix a haver-nos convençut que totes podem ser com ells, i que si a ells els va bé, ens anirà bé a la resta. Clar que sí, guapis.