Ferrovial i la política industrial verda de la UE
La migració de Ferrovial d’Espanya als Països Baixos per motius fiscals ha fet evident per enèsima vegada com, en l’era de la globalització, les possibilitats de les empreses multinacionals per disciplinar els governs estatals a través de la marxa (o amenaça de marxa) cap a altres jurisdiccions creix més que la capacitat dels governs per fixar aquestes empreses en el territori. En la mesura que aquestes empreses són sovint beneficiàries d'ajudes públiques, aquesta capacitat de "votar amb els peus" davant situacions polítiques que no les satisfan esdevé un mecanisme més per "socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis". Des del 2020, Ferrovial ha rebut subvencions de l'Estat per valor de 3,2 milions d’euros.
El procés d’integració europea, centrat en la construcció d’un mercat europeu únic sense mecanismes d'harmonització fiscal supraestatals, reforça aquesta capacitat del sector privat per promoure el dúmping fiscal: mentre que la política fiscal continua ancorada en els marcs estatals, el capital pot circular amb total llibertat pel conjunt dels 27 estats membres.
No sorprèn, doncs, que aquests dies s’hagin aixecat veus demanant la regulació de tipus impositius a escala europea. La UE ha intentat fer tímides passes en aquesta direcció: la tardor del 2021 va ser la principal promotora de l’acord de l’OCDE, signat per 136 països, per establir un tipus mínim global de l'impost de societats del 15%. Paradoxalment, però, després va tenir seriosos problemes per implementar aquest acord a tota la UE a causa de l'atrinxerada oposició d’Hongria i Polònia. Va ser un tast de l’enorme dificultat política, per no dir impossibilitat, per construir una unió fiscal europea: tot i que una majoria dels estats membres voldrien incrementar la coordinació dels tipus impositius, tant països del nord (per motius liberals) com de l’est d’Europa (per motius sobiranistes) no ho acceptaran, almenys a mitjà termini.
Tanmateix, la política industrial, ja sigui en forma d’ajudes estatals al sector privat o d’instruments horitzontals, segueix sent necessària per millorar l’entorn empresarial i alterar els models de creixement cap a sectors i tecnologies que ofereixin perspectives de creixement econòmic. De fet, davant el desafiament que suposa el canvi climàtic, la política industrial és més necessària que mai: tecnologies clau per a la descarbonització de les nostres societats estan en fases de desenvolupament extremadament inicials, en les quals les incerteses i els riscos econòmics són enormes. El proveïment de finançament pacient i estratègic que redueixi riscos i estimuli la inversió privada, així com la inversió en capital social i infraestructures facilitadores, són accions clau en aquestes fases inicials de desenvolupament tecnològic que ningú millor que un estat pot afrontar.
Observar, però, que l'estat té un paper clau en l'assumpció de riscos per al desenvolupament productiu ha d'implicar també reconèixer-li aquest rol quan es distribueixen els beneficis de les potencials innovacions. Si se socialitzen els riscos (i les pèrdues), també cal socialitzar els beneficis. És el que l'economista Mariana Mazzucato fa anys que defensa en diferents llibres, el més famós dels quals El Estado emprendedor. Cal incloure, en els programes d’ajudes públiques, condicionalitats que assegurin la compartició dels beneficis entre els sectors públic i privat, com per exemple subvencions parcialment reemborsables a través de la participació en beneficis mitjançant royalties sobre vendes o participacions en el capital de les empreses, compartició entre sector públic i privat dels drets de propietat intel·lectual generats, o l’obligatorietat de les empreses beneficiàries d’invertir part dels beneficis en programes públics de recerca.
La inclusió de condicionalitats que assegurin un retorn social de la política industrial ha estat una de les novetats de les Inflation Reduction Act (IRA) i Chips Act aprovades per l’administració Biden als Estats Units. Moltes de les exempcions fiscals de l’IRA requereixen pagar salaris alts i oferir programes de pràctiques remunerades com a condicions per ser sol·licitades; les empreses participants, a més, tenen l’obligatorietat d’assegurar l'accés a l’educació infantil dels fills dels treballadors; i els fabricants de xips han d’acordar no traslladar la producció a l’exterior durant la dècada posterior a haver rebut ajudes.
Es tracta de mesures factibles que no requeririen canviar els tractats de la UE. Tanmateix, en el programa europeu equivalent a l’IRA, els fons Next Generation EU, articulats a Espanya a través dels PERTE, no es preveu cap tipus de condicionalitat per a les empreses participants. De fet, aquesta opció no va ser plantejada per cap partit polític durant el procés legislatiu. El cas Ferrovial segurament no serà l’últim, però potser almenys servirà per situar al centre del debat públic la necessitat de replantejar la distribució dels beneficis de les iniciatives industrials público-privades.
