La festa del futbol

No puc veure el futbol. No és una aversió visceral com la que tinc cap al toreig, sinó intolerància induïda per l’empatx. I per una degeneració que ha acabat per acceptar la mort com si fos inevitable. En els toros se celebra la tortura animal en nom de l’art. La fiesta, en diuen. El futbol, la festa global contemporània, ha incorporat la tragèdia humana com a dany col·lateral. A hores d’ara tothom sap que el treball esclau, a més de 50 graus, no era un risc sobrevingut. Ja ningú parla, però, de les 6.500 ànimes que planen sobre els equipaments del Mundial de la vergonya. Cementiris profans que, segons el web del sarau, són un “homenatge als beduïns” o encarnen “el valor de la constància”. La hipocresia no és, ja em perdonareu, patrimoni dels qatarians. Cadàvers a banda, la cantarella dels valors del futbol és universal. Tenacitat, concentració, sacrifici… són compartits amb l’atletisme, la dansa o els escacs. En aquestes disciplines no sovintegen, en canvi, les batusses entre els professionals ni les destrosses dels aficionats. No són habituals els càntics racistes o les actituds homòfobes. “En el club no hay maricones”, van dir-li a un periodista esportiu que va sortir de l’armari i no creia ser un espècimen únic. No parlo de Qatar, sinó de la pell de brau. Divisió d’Honor.

Si d’alguna cosa és escola, el futbol d’avui, és de negocis. El mercat d’hivern no és una pintoresca fira nadalenca per comprar vesc i boix grèvol. És la gran subhasta dels fitxatges. El fair play ja no té res a veure amb la flegma britànica o el gest esportiu, sinó amb els malabars en la rescissió per endeutar-se sense petar. Financer, en diuen. Posats a mercadejar, es compren nacionalitats, adversaris, resultats, amfitrions. Hi ha una pila de gent que suca, a més dels jugadors. Agents, intermediaris, comissionistes, aconseguidors. Andrew Jennings documenta les mil tàctiques de corrupció de l’organisme regulador a FIFA. La caída del imperio. Menys coneguda és la xarxa d’espionatge global orquestrada per l’emirat per neutralitzar els competidors, amb un nom que ho diu tot (Sense Pietat) i un pressupost de 387 milions de dòlars. La teranyina era tan espessa que Blatter va haver de plegar. Amb la boca petita va reconèixer una podridura (estructural, no ocasional) que Platini, el successor frustrat, mai va admetre. Tant se val, els dos van sortir indemnes de l’acusació penal davant la justícia suïssa i amb un càstig federatiu de fireta, com les figures del pessebre. Les presons són fetes per als lladres de gallines, no per als delinqüents corporatius. Mà de ferro, guant de vellut.

L’abús dels dirigents, a escala planetària, té una rèplica local. Com el codi ètic de la Federació Internacional, adoptat per l’espanyola. El fariseisme no hi entén de lligues. Malgrat les maniobres amb Piqué per portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita, pel mòdic preu de 24 milions, Rubiales segueix al capdavant de la paradeta. El futbolista, al seu torn, s’ha retirat com un torero. Orejas y rabo. Potser el fet de pidolar un grup facilet per a l’Andorra, del qual és amo, reforça i tot les aspiracions no dissimulades a presidir el Barça. Qui creu que els diners ho fan tot, acaba fent-ho tot per diners. A Messi o Ronaldo, defraudadors declarats que esquiven la presó a cop de talonari, l’afició els aclama a la porta del jutjat. Gran lliçó per a les criatures, educades per administrar-se la paga, que els seus ídols es considerin irresponsables, com un menor o un incapaç. Esto lo lleva mi padre. 

El futbol és intocable perquè representa un 1,7% del PIB en una economia que ha perdut el cap, a més del cor. No són els números, però, el que explica que tantes persones decents tolerin aquest desfici. Les emocions blanquegen qualsevol brutícia i emmascaren la fortor. La mà de l’avi, l’encaixada amb els amics, l’escridassada a l’himne. L’èpica del futbol es construeix sobre la memòria col·lectiva i l’orgull de pertinença; l’afirmació i la rivalitat. Es corona amb la màgia, el ritual, la superstició. La revenja dels oblidats explica la devoció des de Nàpols fins al Brasil, des de l’Argentina fins al Marroc. Pa i circ.

Els que defensen la tauromàquia també consideren una qüestió circumstancial la corrupció que s'hi associa. Tauromàfia. També —en aquest cas per sublimar la crueltat— s’aferren a l’arrelament popular, la identitat i la tradició. Per empassar-se l’enganyifa cal una moral de frontera, que eixampli els límits del que es considera correcte; una ètica d’excepció, feta d’exclusions i privilegis. Només es permet la tortura animal si és per preservar un “patrimoni cultural immaterial”. Només es permet publicitat de les apostes als esdeveniments esportius. Només es trepitja Doha per anar al camp; per a les xufes de les wags, les dones dels jugadors, es lloguen palaus flotants. Només es pot tallar un carrer per celebrar un títol, no per protestar contra els desnonaments.

L’entreteniment de masses desplaça la cultura, una rèmora per a elitistes. Quina metàfora que el museu del futbol a Manchester, bressol d’aquest esport, ocupi un antic recinte d’exposicions de cultura popular. 

Celebro que la mort del toreig a casa nostra es degui més a la inanició que a la prohibició, tombada pel Constitucional. No confio per al futbol en l’autoregulació dels implicats, adoradors del vedell d’or. Ni en els cronistes banderillers. On són, però, els altaveus de la minoria silenciosa? Qui defensa el dret dels “futbolers passius” a no ser intoxicats? Qui es mulla contra la contaminació (informativa) ambiental? Al TN, a la ràdio, a les plataformes, a les planes fixes (3) d’aquest diari. No són 90 minuts. És l’entrenament, el vestidor, el contracte, la revisió mèdica, la lesió, la recuperació; els èxits, les frustracions, les expectatives; les joves promeses i les velles glòries; les mares i les dones. La dolorosa trivialitat. El fútbol es así. ¿Soc l’única que voldria que tornés el joc, petés l’espectacle i rebentés el negoci? ¿Que es rebel·la inútilment i solitària? SOS.