La festa de la monarquia

El mateix dia que els espanyols celebraven la seva festa nacional van sortir els resultats d’una nova enquesta sobre la monarquia. Sorprenents. O no. Depèn molt més de les expectatives pròpies que no pas del fet que la institució es desacrediti a si mateixa i estafi, presumptament, tota la ciutadania, també la que hi vota a favor. L’enquesta dona la victòria a la república per una distància curta, i un gruix de respostes són respostes que no tenen resposta, és a dir, una part important de la ciutadania o no té opinió o no la vol donar. Bufa el vent. La monarquia espanyola que surt a l’enquesta, tot i suspendre, no treu un zero i és capaç de mantenir encara amb força la idea que “proporciona ordre i estabilitat política”. Costi el que costi però no a preu de cost. El rei emèrit, tot i els mèrits, tampoc treu un zero rodó i encara hi ha qui li dona punts, però més punts té el rei que no és emèrit i que guanya tota la família. Les barbes enganyen. I veurem la rebuda que tindrà en Joan Carles quan torni de Dubai amb tots els assumptes pendents resolts per obra i gràcia de la Fiscalia i del tripartit PSOE, PP i Vox. Les ganes de fer un referèndum per votar sobre la permanència de la monarquia han baixat respecte a l’any anterior. Deu ser que ara hi ha més persones que s’han cregut que referèndum ve del català. Ni idea. I dic jo que a Catalunya, que és Espanya, també ho deuen haver preguntat. El que és segur és que si la monarquia espanyola es digués The Crown, guanyaria molts més punts. I premis. El cas és que el mateix dia que els espanyols celebraven la seva festa nacional i sortia una nova enquesta sobre la monarquia, un avió de la Patrulla Águila, que si es digués Patrulla Canina també seria menys anacrònic, va treure fum de color morat per fer la bandera d’Espanya, que semblava més republicana que monàrquica. Potser era una manera de respondre a l’enquesta o la conseqüència del típic encàrrec que li fas a un daltònic. Fos el que fos ha quedat com una anècdota petita amplificada per algun pacifista que sempre ha de trobar pegues a una desfilada militar. Com si calgués que s’equivoquessin en alguna cosa. 

Abans que existissin les plataformes, però quan ja existien uns quants canals de televisió, a qualsevol persona que li demanessis què mirava a la televisió sempre deia que els “documentals de La 2”. Això es va convertir, pràcticament, en una frase feta. I en una manera de mentir i de mantenir innecessàriament les aparences. Les audiències ho deixaven ben clar. La resposta no corresponia amb la realitat. Als animals de la sabana africana molt poca gent els feia cas. Recentment, al programa de sàtira política Die Anstalt, de la televisió pública alemanya ZDF, exemplificaven en un dels seus gags com els votants alemanys han perdut tota la credibilitat. A partir dels resultats d’unes enquestes mostraven com es desacrediten a si mateixos. Per exemple, mentre que un 72% asseguraven que estan a favor d’apujar els impostos sobre el patrimoni, només el 40% voten a favor de partits que ho defensen. En aquest programa d’humor assenyalaven amb vehemència que el vot protesta acaba sent una protesta contra el mateix votant, que vota per protestar i que s’acaba agredint a si mateix. El resultat, segons l’analista humorística, és que és normal que els polítics s’allunyin dels votants i que potser els electors, si han de continuar així, el millor que poden fer és presentar la seva dimissió. I sí, ja sabem què passa quan els electors dimiteixen. Però per això tenim el sentit de l’humor. I, sobretot, els documentals de La 2.