Contra la ficció

Anar als instituts i a les escoles per parlar de literatura amb l’alumnat em sembla una activitat particularment estimulant i enriquidora. També és una manera ben efectiva de prendre consciència del pas dels anys, sobretot quan alguna visita es du a terme a l’antiga escola, a l’espai conegut que era i serà per sempre territori de la infantesa. En qualsevol cas, visitar un centre educatiu suposa també entrar en contacte amb la realitat dels qui ara són més joves; amb els infants i els adolescents que, advertits pel professor, observen la persona convidada amb una barreja de curiositat i de tedi existencial.

Durant les darreres visites m’he adonat que, de fet, la mascareta no ajuda gens a l’hora d’interactuar amb els estudiants, i aquesta és una evidència que em du a admirar encara més els docents que han d’ensenyar la seva matèria prescindint d’una de les dues meitats més importants de qualsevol expressió facial. En tot cas, i malgrat les circumstàncies que actualment obstaculitzen tota forma de comunicació, les sensacions que m’envaeixen aleshores també poden arribar a ser contradictòries i ambigües: per una banda, una curiositat segurament proporcional a la d’ells; per l’altra, un punt de vertigen davant del temor que, qualque dia, la complicitat amb els estudiants decaigui com una prova irrefutable que la desconnexió generacional ja és un fet.

Una de les coses que més m’han cridat l’atenció durant els darrers anys de visites a centres escolars és una certa substitució del clàssic component rebel i prototípic de l’adolescent per una forma d’apatia estranya i indefinible que sembla trobar una canalització efectiva en el món 2.0., és a dir, a través de plataformes i xarxes socials que sovint supleixen l’acció amb la projecció, i en les quals la millor manera d’expressar qualsevol ànim o sentiment és mitjançant emojis prefabricats o estrofes desgastades i robades de cançons. Fora d’aquests refugis, però, la gosadia, la insolència i les actituds crítiques, valentes o descarades semblen perdre bastanta força –suposo que els passa el mateix a la majoria de persones adultes–, fins al punt que, més que reivindicació, moltes vegades em sorprenc descobrint en els més joves unes opinions ben conservadores; posicionaments tradicionals i desganats que, en alguna ocasió, fins i tot freguen l’autocensura o exigeixen tuteles morals i emocionals que –des d’una perspectiva potser idealitzada i estereotipada– a l’adolescent li haurien de fer molta nosa.

Un exemple d’aquesta tendència –que no és extrapolable a tots els adolescents, és clar– es percep especialment en parlar de llibres, de pel·lícules i de sèries, és a dir, dels productes de ficció que nosaltres i ells consumim de manera més habitual. La possibilitat que una persona de catorze, quinze, setze o disset anys no només accepti, sinó que fins i tot reclami a l’adult que no li permeti llegir una determinada obra degut, posem per cas, al tarannà poc ètic dels personatges de la història –o a la presència d’episodis moralment qüestionables al llarg de la trama– em produeix incredulitat, però sobretot, i més important encara, em posa realment trista. I és que, en una època en què proliferen les iniciatives que advoquen per prohibir als instituts les novel·les Matar un rossinyol, Allò que el vent s’endugué o Lolita, l’únic conhort, l’espurna d’esperança definitiva, només pot venir de la mà de persones joves que es neguin a acceptar viure, llegir i anar al cine en una bombolla puritana, moralista, hipòcrita; en un anem a mantenir-nos al marge del bullying que pateix aquell nin a Instagram però va, per favor, censurem Dumbo, que així no podem anar i les criatures no han de tenir aquests models. 

Quan l’alumnat dels darrers cursos d’ESO o de Batxillerat manifesta incomoditat davant d’una història que ha vist o llegit, crec que és molt perillós optar per eliminar el focus d’incomoditat i caure en l’ups, anem a amagar el problema, canviarem de lectura recomanada i aquí no ha passat res. Perquè la incomoditat, la irritació o la molèstia, talment com els conflictes ètics o els sentiments ambivalents envers els personatges ambigus dels llibres i de la pantalla, són la benzina de l’esperit crític; les llavors que nodreixen el criteri propi que s’està forjant en el cap i en el cor de la persona que torna gran. Prohibir-los, doncs –amagar als joves les trames incorrectes, els personatges odiosos, les diverses manifestacions de malícia, d’injustícia o de discriminació– crec que els ofereix una via còmoda i directa cap a la banalització o el desconeixement de tots aquests afers, atès que, sense entrar-hi en contacte, sense connectar-hi ni interioritzar-los a través del cinema i de la lectura, acabaran renunciant a una ficció carregada de realitat mentre viuen en una realitat que és que sembla mentida.

Laura Gost és escriptora