Ficció al Tribunal Suprem

Per més que continuï sent veritat allò que “Espanya mai no falla”, enrere han quedat (o haurien d’haver quedat) els dies en què l’evidència de les limitacions democràtiques de l’estat espanyol amb Catalunya actuava de suplement euforitzant carregador de raons per a les aspiracions independentistes.

I, amb tot, aquesta amnistia ens continua deixant algunes perles. En l’episodi d’ahir, el Suprem confirma que no aplicarà la llei d’amnistia als líders del Procés imputats per malversació perquè, igual que el jutge Llarena, creu que van aconseguir “un benefici personal de caràcter patrimonial” perquè, com que el referèndum es va pagar amb diners públics, ells es van estalviar d’haver-los de posar de la seva butxaca i, per tant, “s’enriqueixen” amb el que haurien d’haver pagat.

L’argument és tan retorçat que fins i tot una magistrada ha emès un vot particular dient que els arguments de la majoria són una “ficció jurídica” i que prescindir de la voluntat del Congrés fa que la decisió de no aplicar la llei no sigui “interpretativa sinó derogatòria”.

La sala presidida pel jutge Marchena continua regirant-se contra la llei; una llei que pinta com una mena de mordassa inadmissible per a la justícia. Respon així en coherència amb la ficció principal, la del 2019, que va ser acusar de rebel·lió i condemnar per sedició els processats. I així estem, amb una amnistia que és com aquelles pròrrogues que no s’acaben mai (o només s’acaben quan marca el Madrid). La repressió de l’Estat és capaç de qualsevol cosa. Igual que la divisió independentista set anys després de l’1 d’Octubre.