Entre Fidel Castro i Hillary Clinton
L’esquerra, al món occidental, ha perdut els referents polítics, el mirall on reflectir el seu model. Quan la socialdemocràcia abraçà el model econòmic neoliberal es parlà de la crisi de les ideologies. Més enllà de posar més o menys èmfasi en les polítiques socials, els governs d’esquerra no han qüestionat mai l’hegemonia dels grans oligopolis i d’un sistema financer especulatiu, fins al punt que el PSOE de Zapatero va promoure la modificació de la Constitució per donar preeminència al pagament del deute amb les entitats financeres. Davant la dicotomia entre Trump i Clinton, l’esquerra europea ha optat, sense reserves, per una dona considerada progressista. Dic considerada perquè, pel que fa al seu model econòmic, Clinton era la candidata de Wall Street i de la indústria de l’armament. Curiosament, Trump, considerat d’extrema dreta, coincideix amb Sanders (l’altre candidat demòcrata, que fou derrotat) en promoure el restabliment de la llei Glass-Steagall, aprovada l’any 1933 a instàncies del president Roosevelt, per prevenir noves catàstrofes econòmiques com la del crac del 29. Aquesta norma establia severes regulacions en el sistema bancari i financer a fi d’evitar l’especulació financera. Reagan n’inicià la derogació i Clinton acabà la tasca, secundat pel laborista Tony Blair al Regne Unit. Els resultats són prou coneguts.
L’esquerra, diguem-ne alternativa, no pot evitar transmetre una certa nostàlgia de la romàntica revolució cubana, reivindicant el model sanitari cubà (esdevingut un referent mundial) i l’educació universal. Malauradament, el fracàs del model econòmic cubà ha servit per desqualificar globalment l’obra de Castro i la revolució cubana, per més que els indicadors de pobresa, malnutrició, educació... siguin molt millors que els dels països del seu entorn. Però la manca de llibertats polítiques i el model econòmic l’invaliden per posar-lo com a exemple.
Pel que fa a les relacions internacionals, l’esquerra europea s’alineà amb els Estats Units en entrar a l’OTAN i permetre el manteniment de bases nord-americanes en territori europeu. Després de la desaparició de la Unió Soviètica, amb la següent distensió entre els blocs, cap govern europeu no ha qüestionat la política agressiva dels Estats Units, que s’ha servit de l’OTAN, que ha destruït estats com l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, Síria... mitjançant la creació i el suport a l’Estat Islàmic. Cap govern ni l’esquerra europea han qüestionat tampoc que empaitàs Rússia mitjançant el desplegament de míssils nuclears al seu entorn, o que es propiciàs el cop d’estat a Ucraïna, que provocà l’accés al poder d’un partit neonazi antirus. La impulsora d’aquesta política tan agressiva va ser Hillary Clinton, que havia promès endurir, encara més, les relacions amb Rússia i el suport als rebels sirians, els terroristes de l’Estat Islàmic. La crisi ja era tan greu, l’amenaça de guerra tan real, que Rússia va ordenar el replegament del personal diplomàtic de molts de països de l’OTAN, fet que ha estat ignorat per la gran majoria de mitjans de comunicació occidentals.
Així que ens trobam amb la paradoxa que els candidats dretans són els promotors de la distensió amb Rússia, enfront dels liberals i progressistes. Trump n’ha fet bandera durant tota la campanya, cosa que li ha provocat forts atacs dels demòcrates i de bona part dels republicans. De manera sorprenent, o no tant, el recentment elegit candidat de la dreta francesa, François Fillon, també s’ha mostrat partidari de la distensió i de la col·laboració amb Rússia. En poques paraules, el que haurien de ser banderes de l’esquerra, el pacifisme, la distensió i el diàleg entre nacions, o la regulació i el control del sistema financer, són assumits per la dreta més radical.
En definitiva, entre el model cubà i el nord-americà dels Clinton hi ha tot un món en el qual l’esquerra hauria de trobar el camí: plantar cara a la cursa armamentista, combatre la concentració de riquesa en poques mans, recuperar el control sobre la planificació de sectors estratègics com l’energètic, entre moltes altres polítiques. Però, sobretot, hauria de retirar als grans bancs la potestat d’emissió de moneda i el control de la política monetària, com fan ara a través de la Reserva Federal i del Banc Central Europeu. Qui ha provocat tants de morts, misèria i patiment no és l’esquerra, sinó els qui, en nom de l’economia de Mercat, han pervertit les regles del Mercat. És l’hora d’abandonar els complexos, de parlar clar i d’oferir alternatives que il·lusionin la gent. O hem de deixar-ho a les mans de l’extrema dreta?
