Soc una figura de pessebre
Passegen pel camí amb bastons de caminar, els nens a coll –no fos cas que es cansessin–, s’aturen al davant de la masia (és una masia imponent, esclar, del 1800 i poc, tota de pedra, com eren les masies no massa riques), pugen a la tanca de pedra seca que la separa del camí que fressegen i es fan una foto amb la casa de fons. Jo estic desbrossant, amb la màquina que em va regalar la veïna que més mana del poble. Ni em veuen. Soc part del paisatge. Potser una pagesa pintoresca? M’agradaria que s’ho pensessin, esclar, fora un honor. El meu gat, que pren el sol, i jo, que estic fent feina, som unes figuretes de pessebre. Els extres d’un decorat. No m’hi havia trobat mai, amb un fet així.
La meva figura, fent aquesta feina, no és del tot humana per a ells. És un tòpic, un recurs estètic, però interessat. Heus aquí una pagesa que desbrossa. Hi ha qui farà fotos de nens africans, hi ha qui farà fotos de homeless, i hi ha qui farà fotos de casetes de pessebre. Ho entenc, esclar. La facilitat del telèfon a l’hora de fotografiar, la senzillesa d’esborrar, repetir, enviar, fa que la foto, el videoaficionat, hagi perdut tota transcendència. Es posen ràpidament en posició, a la tanca, abans que jo els digui res. Poden, esclar, fer-se una foto davant la casa, davant les oliveres del veí, davant la muntanya imponent de Montserrat. Poden pujar a la tanca? Poden, però potser haurien de demanar permís. Intenten que a la foto no hi surti el fil elèctric (se suposa que les figures de pessebre no haurien de tenir wifi per escriure com jo faig ara). Veuen un pastor, un pagès, un “habitant”, i no el consideren un humà, d’aquests que miren sèries, llegeixen, fan copes i compren prestatgeries per internet. I és per això, per la seva afició a fotografiar pastors, que et fan ganes de posar, a casa, pastor elèctric.
