Les filles de la demos i la llei trans

Comencem a traçar aquestes paraules de resistència des de la plaça de Sonia Rescalvo Zafra, la Transsexual Sonia, del Parc de la Ciutadella, a Barcelona. No hi ha lloc millor, perquè ella és un doble símbol enfront de la barbàrie. La Sonia vindica, d’una banda, la lluita de classe contra l'opressió del poble i, de l'altra, la lluita de gènere contra l'opressió de totes les dones. En aquesta plaça van assassinar la Sonia Rescalvo per puta, pobra, trans i dona. Sí, per tot això, i per això és símbol de totes les dones. De totes.

Amb la consulta pública engegada pel govern de la Generalitat s’ha iniciat l’elaboració de l'avantprojecte de la llei trans* catalana, i abans que el soroll ens eixordi volem deixar clar per què és necessària i quins són els termes del debat. Des de l'Associació Lobby Trans* considerem necessari que el poble de Catalunya es doti d’aquesta llei. Sense embuts ni paternalismes: no és només que les persones trans* necessitem la llei, també cal per a tota la societat. La llei trans* posa en joc, sobre la taula de l’ètica social, qui és demos i qui no. ¿És ètica una societat que exclou de protecció una part significativa de la població, en aquest cas la trans*? Tota la societat es posa a prova fent possible l'aprovació d'aquesta llei i aconseguint el lliure i just compromís d'acollir-la, respectar-la i desplegar-la sense complicacions ni retards injustificats.

Aquesta llei no neix del caprici de les persones trans* que viuen a Catalunya, ni tampoc de cap imperiosa necessitat política de promulgar-la. Tampoc hauria de néixer de la pressió de les persones trans* que està fent forat en el debat ciutadà. Ans al contrari! Aquesta llei ha de néixer en resposta a totes les Sonies que s'han quedat pel camí, apartades de la seva trajectòria laboral, social, familiar o amorosa per la violència, l’exclusió o, directament, l’assassinat. Per les Sonies passades, sí, i per totes les persones dissidents d’un sistema sexe-gènere al servei de l’hegemònic home blanc de classe mitjana-alta, heterosexual i cisgènere. En definitiva, per totes les persones que trenquem, ja sense complexos, aquesta rància moral constituïda fa massa anys.

Què hauria passat si l'any 1991 Sonia Rescalvo hagués tingut blindats per llei l’accés a l'habitatge, l’accés a una feina digna o l’accés a una salut inclusiva que no la psiquiatritzés i que cobrís l'hormonació i les cirurgies (no només la reassignació genital)? Si hagués tingut el dret a prestacions econòmiques per fer front a l’apartheid laboral que la va portar a la pobresa obligatòria, si hi hagués hagut un sistema educatiu que hagués reflectit la seva història i la de totes les persones dissidents com ella en els llibres de text... Què hauria passat, llavors? ¿L'haurien assassinada igual? ¿Ho tindrien tan fàcil, els neonazis que la van assassinar, per fer-ho amb aquella impunitat total? Són preguntes retòriques: tots, totes, totis sabem que la història hauria estat diferent. La Sonia hauria tingut menys factors de risc social que l'empenyerien a una vida vulnerable obligada i hauria tingut una vida habitable en aquesta societat. També la història hauria estat diferent per a tota la societat: més diversitat, més llibertats i menys violència, per a ella i per a tothom.

Ho tenim clar. Les Sonies de Catalunya i la resta de persones del col·lectiu trans* exigim una llei que no només reconegui el nom que ens és nostre (no el nom registral) als documents oficials de les administracions catalanes, sinó que reconegui i blindi drets reals. Parlem del dret a accedir sí o sí a un habitatge en mínimes condicions, del dret a accedir a un sistema de salut de qualitat que tingui en compte i empari les nostres realitats, o del dret a una educació inclusiva que reconegui l’existència i història del col·lectiu trans* i LGBIQ+ des d'una perspectiva feminista. Parlem de garantir el dret a una feina prou digna perquè permeti sortir de la misèria, del dret de les treballadors/es sexuals a exigir als clients les mesures de salut i protecció necessàries o del dret a ser reconeguts com a iguals per les administracions en la nostra societat.

Menció especial mereixen les prestacions econòmico-socials. Tant els treballadors/es sexuals com la resta de treballadors/es hi han de poder accedir sense requisits de nacionalitat o requisits econòmics que impliquin viure més enllà de la misèria, sense haver d’acreditar la situació vivencial personal amb una muntanya de papers impressionant que només torpedinen la feina de les administracions i converteixen el cos de servidores públiques en un cos de gestors, que precisament és el que no són ni han de ser.

Mencionem especialment les persones tutelades. Cal garantir que les persones menors d'edat tutelades per la DGAIA tinguin els mateixos drets i deures que la resta de menors i vetllar perquè es despleguin protocols que obliguin als EAIA i els educadors/es socials de CRAE, CREI i justícia juvenil, entre altres, a complir amb urgència aquests drets vulnerats diàriament. També cal garantir el dret de les persones incapacitades judicialment a veure reconeguts els mateixos drets que tenen les no incapacitades, i l'obligació de les seves tutores o curadores legals a fer-los complir. Aquestes reclamacions poden semblar alienes a una llei trans*, però de fet hi són implícites: si no podem complir amb aquests drets vàlids per a tothom, com podrem aconseguir fer respectar el dret de les persones trans* que estan en aquestes situacions?

La llei trans* catalana, i tot el que porta implícit, fa millor la societat i millora les vides que hi habiten. En definitiva, parlem de drets no reconeguts i del deute històric amb les persones trans*, filles de la demos i expulsades per la polis malgrat lluitar fins a deixar-hi la pell per una societat millor en el franquisme, la Transició i la democràcia. Sí, parlem d’una llei que és senzillament justa i necessària, però parlem també d’una llei que posa sobre la taula l’ètica de tota una societat. D’una llei que, plena de drets, la farà millor.