Els fills de Berlín

Els darrers representants del pensament únic, sorgit dels anys al poder del nazisme (1933-1945) varen ser els infants i els adolescents alemanys. Fins i tot –mesos després de signar la capitulació– els antics membres de les Joventuts Hitlerianes, quan passaven per davant de soldats americans o francesos, instintivament, els saludaven amb el braç amunt. La reeducació o el retorn a la normalitat dels valors humans no va ser fàcil ni ràpida. L’estricta rentada de cervell a què havien estat sotmesos els havia anul·lat com a persones. Els pares havien deixat de reconèixer els seus fills. I com en totes les històries, els més febles foren els més desitjats i els que més varen patir.

De fet, milers de joves fanatitzats –d’entre dotze i setze anys– varen ser els protagonistes de la darrera gran batalla militar a Europa, aquella primavera del 1945: la batalla per Berlín. Els nens del Füher havien crescut immersos en una tragèdia educativa, amb els valors propis del nazisme. S’havia eliminat qualsevol herència i vestigi de moral cristiana. A un moment donat els infants varen creure fermament que eren herois immortals, els vertaders representants d’una raça superior a la resta. En un acte de desesperació –i tot complint les ordres dels qui els manaven– varen sortir a les barricades i els carrers, armats amb bicicletes i panzerfaust –una arma lleugera per destruir tancs– pensant que podrien aturar les tropes ben foguejades dels generals soviètics Júkov i Koniev. Inevitablement, la capital del Reich va caure i els carrers berlinesos quedaren sembrats de cossos joves. La ideologia absurda havia passat per damunt de la biologia: havien estat educats i entrenats per donar llurs vides a la pàtria. 

El 20 d’abril de 1945, el darrer aniversari de Hitler, el nen de dotze anys Alfred Czech sortiria a la icònica fotografia, juntament amb altres adolescents, mentre eren condecorats pel dictador. Era el darrer acte de propaganda estèril. Milions d’homes alemanys havien mort als fronts de batalla i tan sols quedaven els infants fràgils de Berlín, per defensar el règim totalitari. Aquella història de manipulació i d’utilització vergonyosa no va acabar precisament a Berlín, ni l’any 1945: perdura subtilment avui en dia, i potser més potenciada i amplificada que abans. 

Fa unes setmanes era a Ciutat, participava com a ponent a una jornada formativa de  voluntariat. La majoria dels participants eren persones ja jubilades, però algunes estaven en actiu a distints centres educatius de Palma. Diverses mestres ens varen explicar que ja fa un temps que havien escoltat de manera reiterada els joves de 3r i 4t d’ESO, que classifiquen les nenes o companyes de curs en: Mujeres de alto valor o mujeres de bajo valor. La veritat és que al principi no entenia res; després sí que ho vaig entendre. Aquelles frases volien dir que les joves estaven classificades en dues categories en funció de la seva virginitat. Si conservaven la virginitat eren de alto valor, i a l’inrevés. Vaig tenir la sensació de reviure un mercadeig humà, que pensava superat i oblidat. Quina cosa tan rància, vaig pensar. 

Quan escoltes aquestes misèries o furgues a les xarxes socials i veus els missatges tan simplistes, populistes i enganyosament atractius que reben els adolescents de part d’elements de l’extrema dreta en veus ràpidament la perillositat, entens la seva acceptació i et demanes com és possible que no facem res. En nom de la llibertat d’expressió, que permet l’engany i la mentida, tornam a dur les noves i joves generacions als carrers de Berlín. La inevitable cursa està encetada i les previsibles conseqüències no són gaire agradables. Com sempre, la història es repeteix de manera inexorable. Sembla una roda programada enorme i que ningú no pot aturar. Els joves d’ara no estan preparats per aquesta allau de manipulació i rentada de cervell. No han après a discernir, ni a criticar. Encara estan en procés de formació i busquen el seu camí.

Llavors, la pregunta em resulta inevitable: Què fem els pares i els adults conscients? De moment callam i ho toleram. Talment com va fer la societat alemanya en temps de Hitler: callar i mirar a altre costat. Sovint sent a dir que la majoria dels joves illencs són votants de Vox. Hem confós democràcia amb feblesa. Hitler, referint-se als seus enemics, repetia una frase que venia a dir: “Podeu no acceptar-me, podeu pensar de diferent manera a la meva. Però els vostres fills ja no són vostres, són meus”. Són de Berlín.